De
fet, aquests moments de rialles són els que més positivament valoro en
l’actualitat, i que més m’agrada viure, ja que per altra banda són molts els
moments tristos i durs, els moments grisos i fins i tot estèrils.
A
partir d’aquell moment ens vàrem adonar de la situació tan complexa que treia
el nas en les nostres vides, ja que a partir de llavors començarien a
desencadenar-se tot un seguit dificultats de les quals érem coneixedors per
altres històries que ens havien explicat, però que no les havíem viscut en les
nostres carns i que ara ens tocaria viure.
Va
ser en aquell moment que vàrem entendre que el nostre pare tenia una malaltia
que desconeixíem totalment i aquesta sensació que ens neguitejava ens va dur a
intentar aprendre i entendre com actuava la degeneració mental de l’alzheimer i
fer un esforç més gran del que li podia passar pel cap a en Francesc.
Va
ser llavors quan vàrem buscar ajuda fora de casa i fora de les explicacions
mèdiques que tant ens costaven d’entendre i ens vàrem trobar amb una sorpresa
molt gratificant, a Sant Cugat del Vallès, el nostre poble, hi havia una
associació d’ajuda per a familiars de malalts d’alzheimer. (segueix)
No
ens ho vàrem pensar dues vegades i ens dirigíem a aquesta associació per veure
si aquí trobàvem respostes a les preguntes que ens començàvem a plantejar, qüestions
com què fer per aconseguir que el meu pare no sortís de casa sense avisar, o
com començava a reaccionar davant d’algunes situacions, o fins i tot on
dirigir-nos en busca d’ajudes mèdiques, socials i econòmiques.
Val
a dir que en aquell moment de foscor que planava en l’ambient familiar, només
el fet de veure que hi havia gent disposada a compartir el seu patiment i a
ajudar a altres persones a fer més lleugera aquesta càrrega va ser una espurna
de llum que ens va fer veure que ens en podíem sortir i que valia la pena fer
l’esforç, tant per nosaltres mateixos com pel nostre pare.
A
partir d’aquell moment, vàrem poder assistir a diferents cursos per familiars,
que tenien com a objectiu fer-nos veure la importància de mantenir-nos ferms,
de fer recordar a en Francesc les diferents etapes de la seva vida, de donar-li
eines per què la malaltia no guanyés tan ràpidament, en definitiva, a plantar
cara encara que sàpigues que la derrota arribarà tard o d’hora.
Coses
tan senzilles i que fins ara no apreciàvem com tenir fotografies nostres per
casa, a la vista, perquè ell pogués veure’ns i recordar qui som en cada moment,
o posar rellotges i calendaris per què no perdés tan ràpid la noció del temps
ara passaven a ser crucials per endarrerir l’evolució d’aquesta demència.
Petites
coses que de cop i volta es tornaven grans solucions, com a mínim a priori.
