Aquesta cinta d’espionatge no agrada gaire als estudiosos/admiradors de John Huston, que la consideren una pel·lícula impersonal, un encàrrec, un simple treball alimentari. Però a mi, el fet que una pel·lícula de Huston sigui impersonal ja em va bé, perquè no m’entusiasma la personalitat d’aquest "campió dels fracassats" (sobretot després de llegir la seva autobiografia). Truffaut va ser molt contundent: "En realitat és un d’aquests tipus que, com que no se’n surten amb la posada en escena, fan veure que els agrada més la vida". Dit això, parlem d’aquesta pel·lícula, que és molt agradable de veure (i ben filmada, tot sigui dit, mal que em costi d’escriure-ho). La trama és interessant però no rebuscada, i inclou una fugida de la presó, un doble joc de l’espia Newman i una emocionant persecució de cotxes (grans exteriors a Irlanda). El repartiment ajuda molt a la vistositat de l’espectacle: Paul Newman aporta aplom i carisma, Dominique Sanda bellesa i ambigüitat, i James Mason veterania i maldat. La seqüència final, que transcorre en una església, és d’impressió: Sanda trenca el pacte de cavallers entre Newman, d’una banda, i James Mason i Ian Bannen, de l’altra, i liquida els dos últims per venjar el seu pare.
Esclar que, de fet, només és una pel·lícula de gènere: "El cine és art, però el cine de gènere només és indústria, comerç, vil metall". Ho va dir així mateix, el juliol, el tertulià Pere Portabella, i ens va deixar garratibats, desolats per sempre, als amants del cine de gènere. Però deu ser cert, perquè ho va dir ell, que és un home cultivat (encara que, curiosament, mai no ha pensat en cultivar-se en gramàtica catalana).
