De petit, jo tenia esperit olímpic. Gràcies a un llibre regalat per la Caja de Ahorros Comarcal de Manlleu (llavors es deia així) l’any 1976, vaig saber ben aviat qui eren Paavo Nurmi, Ville Ritola, Jim Thorpe o Fanny Blankers-Koen. Després, ja per la tele, van venir Lasse Viren, Sebastian Coe, Carl Lewis, Matt Biondi, etc. Però va arribar Barcelona 92 i aquell espectacle esportiu internacional tan elegant es va transformar de cop i volta en un "nacional-olimpisme monàrquico-espanyol" que ho va envair tot. Passats setze anys encara som allà mateix, amb l’afegit que ara els periodistes són més vulgars (¡Qué pasada!, ¡toma ya!, ¡a por eeeeellos!), més analfabets i més tramposos (és en diferit i diuen que és en directe). Ja és completament impossible veure amb tranquil·litat una jornada d’atletisme, de natació o de gimnàstica (els tres esports reis dels Jocs), perquè les interrupcions publicitàries són contínues, o perquè han de fer un partit de futbol entre Brasil i Madagascar (suposo que per contemplar la hiperdecadència de Ronaldinho), o perquè han d’anar ràpidament al tatami perquè una judoka espanyola comença a fer repesca, o perquè Rafa Nadal (sempre ell: és omnipresent) juga un partit de vuitens. En fi, depriment. He acabat no veient gairebé res. Adéu als Jocs Olímpics.
   |  |
Comentaris de llibres i pel·lícules
|
|
Adéu als Jocs Olímpics |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosBLOCS D'INTERèS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|