La Toscana: Florença
Abans d’eixir cap a Florença, hem adobat el dia amb un descans vacacional d’impressió: ens hem despertat enmig de les vinyes del Chianti, propietat de la família Pandolfini, nobles des del 1260 –quina façana per començar. Hem fet un bany a la piscina i ens hem instal·lat a la porxada, un espai cobert, gran, a la part del darrere de la casa des d’on divisem la fattoria Tizzano i una esglesieta que al matí ens ha obert el jorn amb un joc de campanes harmoniós. És diumenge, a Sant Pol era gairebé tot tancat, per això, segons ens havia explicat el comte, la cooperativa, a l’esquerra del poble, també era tancada, i tothom, d’esquerres i de dretes, diumenge s'aplega a comprar al centre (Il Centro), que és a la dreta del poble, des d’on ens governa Berlusconi, segons paraules del mateix comte, i jo li replique que ni pensar-ho, que el tal Berlusconi no fa ni de protagonista d’acudit, d'aquest viatge. Malgrat la noblesa, hi ha coses per les quals no passem (ara, que l'exemple valencià, si fa no fa…)
Bany, dinar de llenties (hi ha campionat a final d’estiu a la Toscana, per veure qui en menja més plats), i lectura d’alguns consells de Pla, abans d’entrar a la ciutat de Florença que, com diu el mestre, és petita i s’apama en un grapat i mitja vesprada curta. No diré com ell, provinciana, però ací mateix, de la logia de la Signoria, enmig d’aquests déus i herois, un s’hi troba bé per força: Possidó, el Rapte de les Sabines, Hèrcules matant el Centarure, Perseus decapitant Medusa, tot d’imitacions que m’eviten d’anar cercant museus, fer cues o atonyinar-me els peus com un turista malcarat, que és el que arriba a passar quan es fan tantes hores provant d’atrapar tota la història de colp.
Hem fet dos grups i dos itineraris. Els jardins del Bòboli, de l'un costat, i la contemplació des de la plaça de la Segnoria. Sóc dels que m’he decidit per la segona, i cada vegada estic més content de la tria. Un gelat italià per trencar tant d’encarcarament arqueològic, i torne a passejar per aquests carrers de nou, amb aquella lentitud que marca l’Arno, que sembla aturar-se, si no és que es burla de tant d'estranger com s’aplega al ponte Vecchio. Quina vergonya. O quin horror. Córrec de nou a refugiar-me a la Segnoria, protegit pels déus i els titans. Ah, la bellesa.
Bany, dinar de llenties (hi ha campionat a final d’estiu a la Toscana, per veure qui en menja més plats), i lectura d’alguns consells de Pla, abans d’entrar a la ciutat de Florença que, com diu el mestre, és petita i s’apama en un grapat i mitja vesprada curta. No diré com ell, provinciana, però ací mateix, de la logia de la Signoria, enmig d’aquests déus i herois, un s’hi troba bé per força: Possidó, el Rapte de les Sabines, Hèrcules matant el Centarure, Perseus decapitant Medusa, tot d’imitacions que m’eviten d’anar cercant museus, fer cues o atonyinar-me els peus com un turista malcarat, que és el que arriba a passar quan es fan tantes hores provant d’atrapar tota la història de colp.
Hem fet dos grups i dos itineraris. Els jardins del Bòboli, de l'un costat, i la contemplació des de la plaça de la Segnoria. Sóc dels que m’he decidit per la segona, i cada vegada estic més content de la tria. Un gelat italià per trencar tant d’encarcarament arqueològic, i torne a passejar per aquests carrers de nou, amb aquella lentitud que marca l’Arno, que sembla aturar-se, si no és que es burla de tant d'estranger com s’aplega al ponte Vecchio. Quina vergonya. O quin horror. Córrec de nou a refugiar-me a la Segnoria, protegit pels déus i els titans. Ah, la bellesa.
