Unitat, fins quan?
La realitat ha superat les expectatives dels més optimistes sobre la capacitat d'entesa dels partits catalans en la batalla pel finançament. El compromís que mantenen el PSC i CiU dóna mesura real de la importància del moment polític que vivim. Cal lloar el posicionament del president Montilla i del conseller Castells, que han anat molt més enllà del que ha anat mai el PSC en la seva plantada davant del PSOE, i que, com a mínim, iguala les posicions més contundents que mai hagi defensat el president Pujol. La qüestió rau en valorar fins on i fins quan voldrà i podrà mantenir el PSC el seu estira-i-arronsa amb el PSOE. Catalunya necessita un PSC valent, amb capacitat de pressió als seus socis de Madrid, i no és una bajanada demanar als altres partits catalans que l'ajudin a mantenir l'actual fermesa. Per molt que CiU posi en dubte la solidesa i la durabilitat de la posició del PSC, no els queda altre remei que acceptar que, de moment, és inatacable. I tampoc no té sentit que demanin més virulència en les declaracions contra el PSOE per destacar la suposada tebior del PSC. CiU pot ser contundent i atacar sense mitges tintes, però el PSC ha de guardar formes i ponts d'entesa amb els seus socis. Els interessos partidistes haurien de quedar per a ocasions més oportunes. L'actual actitud del PSC, al marge del carnet que tingui cadascú i al marge del que voti cadascú, és una bona notícia per al país. Negar-ho és propi de miops.
(Publicat a El Punt el 26/08/08)
(Publicat a El Punt el 26/08/08)
