Consideracions polítiques.-

1.- Des de sota de tot.-  Sota de tot es la Constitució d’Espanya de 2008 i el dret constitucional. Sota de tot son també la vida, les nacionalitats i les seves regions,  els pobles d’Espanya, les llengües espanyoles i la seves històries ,- preexistents i causa de la Constitució -,  el dret a l’autonomia i els drets humans.

2.- Sense autonomia financera no hi ha autonomia política.- La Constitució del 78  proclama l’autonomia política i financera; l’equitat i igualtat de la política fiscal i tributària i de l’accés dels serveis públics generals; la interdicció de l’arbitrarietat i el bon govern;  la no discriminació nacional; la destinació de recursos i límitació gestió pressupostàries de la despesa pública.

3.- El finançament surt dels imposts i tributs generals.- El finançament de l’Administració General de l’estat espanyol, de les nacionalitats i regions autònomes i dels ens locals autònoms surt dels tributs i ha de ser just segons el Dret, segons les competències i serveis exercits i no pot ser discriminatori.

4.- Cal establir el sistema de finançament més just.- El sistema de finançament més constitucional i legítim  de les comunitats autònomes i de les províncies i dels municipis, serà aquell que d’acord  amb la Constitució  permeti donar compliment a les finalitats, drets i obligacions dels pobles, individus; als principis fonamentals i preferents constituents, i  més especialment que faci possible  l’autonomia i l’autogovern. No seria constitucional un sistema de finançament que hi fos contrari i fes impossible l’autonomia i en canvi això es el que passa amb els països catalans.

5.- Hi ha i hi ha d’haver competències i serveis públics generals i obligatoris, independentment de l’administració que els exerceixi, i serveis  voluntaris opcionals .

6.- Cal determinar, definir, classificar i pressupostar els serveis públics  generals obligatoris independentment de la competència i titularitat administrativa, i del sistema públic o privat de la gestió amb criteris i números clars.- Caldria pressupostar-los  fent uns PGE de base zero. Cap  servei, cap comunitat autònoma i cap  entitat local no hi ha d’estar infradotada. El PGE ha de  contenir dotació suficient i prioritària per a tots els serveis obligatoris. Un cop dotats aquests  es podrà pensar en  serveis i competències  voluntàries.

L’Article 158 de la CE disposa:  1. En els Pressupostos Generals de l’Estat es podrà establir una assignació a les Comunitats Autònomes en funció del volum dels serveis i de les activitats estatals que hagin assumit i de la garantia d’un nivell mínim en la prestació dels serveis públics fonamentals en tot el territori espanyol.

L’Article 138. 2. Les diferències entre els Estatuts de les diverses Comunitats Autònomes no podran implicar en cap cas privilegis econòmics o socials.

Article 139.1-. Tots els espanyols tenen els mateixos drets i les mateixes obligacions en qualsevol part del territori de l’Estat.

L’Article 134.2.disposa: Els Pressupostos Generals de l’Estat tindran caràcter anual, inclouran la totalitat de les despeses i els ingressos del sector públic estatal i s’hi consignarà l’import dels beneficis fiscals que afectin els tributs de l’Estat.

L’Article 103.1.- L’Administració Pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la Llei i al Dret.

7.- El sistema tributari ha de ser general , just, inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat .- L’Article 31.1. Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que, en cap cas, no tindrà abast confiscador.

La redistribució de la renda i l’atenció a la capacitat econòmica s’haurien de fer  via impost sobre la renda de les persones físiques  i en el % dels tipus de l’IVA per no fer-los regressius. La redistribució de la renda ha de ser personal o familiar i no territorial o administrativa.

No hi ha d’haver sistemes de redistribució de la renda  en cascada  ni territorial.

La solidaritat social ha de ser personal i per famílies. Ha des ser general  a l’hora de finançar els serveis generals personals obligatoris,   i  per a la resta de serveis, rendes i bonificacions ha de ser dintre de les corresponents nacionalitats, regions i comunitats autònomes.

La solidaritat interterritorial ( intercomunitària ) si n’hi hagués d’haver  ha de ser finalista, a) personal per a casos de catàstrofes naturals, per a la igualació i  dotació de serveis generals  pendents de dotar i d’igualar amb les dotacions de serveis  obligatoris establerts i amb els altres;   per a inversions per al desenvolupament ( ? ), per a situacions de crisi econòmica ( ? ).  En els casos a) i b ) seria  una solidaritat econòmica  general obligatòria paral·lela i corresponent als serveis generals obligatoris  d’estat. Per als altres casos seria  com la solidaritat humana internacional.

La solidaritat personal seria directa a les persones i no hauria d’incloure  dotacions per a personal o serveis administratius  de gestió dels ajusts que les hauria d’aportar la comunitat regional o la nacionalitat dels beneficiaris.

8.- En matèria econòmica i financera, la solidaritat de l’art 2 de la CE  no es un dret.- La solidaritat es la fraternitat i abasta molts aspectes  més enllà de l’econòmic, el sentimental, la igualtat, l’estimació, la no discriminació, el respecte  de la personalitat i dels drets dels altres, la solidaritat entre les nacionalitats  i llengües espanyoles que abans no  s’havia exercit.

La interpretació exclusiva i reducció que en fa l’Article 138.1: “L’Estat garanteix la realització efectiva del principi de solidaritat consagrat en l’article 2 de la Constitució, vetllant per l’establiment d’un equilibri econòmic adequat i just entre les diverses parts del territori espanyol, i atenent assenyaladament les circumstàncies del fet insular”, es demagògica, tercermundista i falangista o comunista. No parla de solidaritat personal interclassita sinó  tan sols de solidaritat interterritorial que ha sigut solidaritat internacional obligatòria.

Consideracions jurídiques.-

I.- El Dret constitucional o bloc constitucional, i la legislació general o autonòmica.- La Constitució d’Espanya de 1978 i els estatuts d’autonomia - els nostres,  i els de les comunitats autònomes de les altres nacionalitats -, integren el bloc constitucional. Després hi ha les lleis generals. Els estatuts d’autonomia  son Constitució en canvi les lleis generals orgàniques, de bases, etc han de ser constitucionals però no son Dret Constitucional. Entre aquestes lleis generals hi ha la LOFCA del 79.

Per al cas concret de Catalunya i per fonamentar les nostres posicions i poder defensar i demandar, el nostre Dret el formen l’estatut d’autonomia fonamental  i els drets humans universals que tenim a la Constitució de 1978, i el nostre Estatut  particular  que el formen l’Estatut d’Autonomia de 2006 vigent  amb els seus antecedents consolidats  decrets de restabliments de la Generalitat Provisional de 1977 i traspassos de competències d’aqueix temps, l ‘Estatut d’Autonomia de 1979, i totes les transferències i traspassos de l’estat espanyol a Catalunya produïts en el temps que hagin estat assumits per la Generalitat i no  denunciats, renunciats i retornats amb posterioritat.

II.- La jerarquia normativa.- Una qüestió jurídica central  es la relació de preeminència entre  els principis normes i disposicions de la Constitució; entre la Constitució i els Estatuts; entre la Constitució i la Lofca; i entre  els Estatuts d’Autonomia i la Lofca i les altres lleis orgàniques generals, lleis de bases, etc.

1.- Els principis, institucions, articles, normes i disposicions de la Constitució no son tots iguals. N’hi ha uns que manen sobre els altres. Son un a piràmide. Hi ha gra i hi ha palla i entrebancs. Al meu entendre  al cim de la piràmide jurídica  de la constitució del que havia de ser l’Espanya del 77-78 hi son  el preàmbul i els articles 1, 2 , 3 i 10.

2.- Els Estatuts no poden  anar més enllà ni en contra de la Constitució. Ni dels principis fonamentals de reconeixement dels pobles de les nacionalitats les regions i les llengües espanyoles i del  dret l’autonomia vital política i financera i a l’autogovern.  Anar-hi en

contra, restringir-los, negar-los, també es anar més enllà.

3.- A la Constitució hi ha inconstitucionalitats i com a mínim en normes que  amb abús de poder o sense tenir en compte la jerarquia normativa condueixen a inconstitucionalitats, i aparentment les emparen. Per exemple que el català i l’occità i els aragonesos catalans ( la Franja Catalana d’Aragó ) i els aragonesos occitans ( de l’aragonès gascó ) hagin estat impedits i segregats per l’Estatut d’Autonomia d’Aragó que ha fet d’autonomisme reaccionari i antinacionalista. En cap cas no es pot entendre que la Constitució  siga totalitària i vagi o permeti anar contra la vida,  la llibertat, la igualtat, el bon nom i el patrimoni de  cap dels pobles, nacionalitats, regions, llengües, cultures i històries de l’estat.

Les limitacions, impediments i  atemptats contra la igualtat de les nacionalitats, de les llengües i dels nacionalismes espanyols per exemple,  son  inconstitucionalitats per anar contra la igualtat i ser discriminatòries.

4.- La constitució de comunitats autònomes es un dret derivat del dret d’autonomia de les nacionalitats i regions preexistents i causa de la constitució i una opció.  No es ni  una obligació ni un uniforme d’organització territorial  per a tots com passa amb els municipis i les províncies. En aquests sentit  el dret d’autonomia  de les nacionalitats i regions històriques es vigent i obert, i no finalitza, es la vida nova. Cada estatut es diferent  i particular d’una relació i d’un poble  reconegut i constituït  o reconstituït políticament. Els Estatuts son Dret constitucional d’Espanya. Els Estatuts son paccionats. Sempre tenen bilateralitat.

5.- La Lofca  ni les altres lleis orgàniques  generals i de bases etc no poden anar ni regir contra la Constitució ni contra els Estatuts llevat en allò que l’Estatut  declari regulat per la Lofca i sempre sense perjudici de la Constitució. Aquesta supeditació  pactada o imposada en qualsevol cas no pot anar contra les disposicions constituents de l’estat, ni contra els pactes i disposicions fixs, concrets i determinats o determinables per si sols de l’Estatut – del bloc estatutari - que ja no necessiten interpretació i  ni definició legal. En allò que no determina la Constitució l’Estatut  i en allò que aquests no determinen entre la Lofca.  

L’art  53 de la CE 78  ho diu :

Els drets i les llibertats reconeguts en el Capítol II del present Títol vinculen tots els poders públics. “Només per llei, que en tot cas n’haurà de respectar el contingut essencial, es podrà regular l’exercici d’aquests drets i d’aquestes llibertats, que seran tutelats d’acord amb el que preveu l’article 161.1.a). ( Aquest  principi es aplicable sempre i en tots els altres drets, obligacions i  principis i declaracions constituents. )  

III.- El sistema de finançament de les comunitats autònomes i de les províncies i dels municipis més constitucional i legítim  serà aquell que d’acord  amb la Constitució  permeti donar compliment a les finalitats, drets i obligacions dels pobles, individus i principis fonamentals i preferents constituents, i més  especialment en aquest cas  que faci possible  l’autonomia i l’autogovern.

Quants sistemes diferents de finançament de les CA estableix i reconeix la Constitució ?  Tots sons constitucionals, en principi. El dit “de les autonomies de règim comú”es l’aplicable als casos que no tenen sistema especial particular instituït.

1.- Els de les comunitats forals de la nacionalitat basco - nabarresa.- El clàssic sistema de concert econòmic fiscal i cupo dels furs dels senyorius bascs i de Nabarra. Aquest es constitucionalment intocable. L’experiència ha demostrat que es  el més just i el que permet més la innovació, modernització i economia administrativa, l’autogovern  i el bon govern.

2.- L’especial de les illes Canàries.

3.- Els de les ciutats de Rif, de Ceuta i Melilla.

4.- Els de les Diputacions de les regions uniprovincials.

5.- El de les comunitats autònomes amb illes / insulars.

6.- El dit de les comunitats autònomes de règim comú.

2.- El sistema de  les comunitats de règim comú tampoc no es ni pot ser únic i general.-  De fet totes les comunitats autònomes son o poden ser diferents  per l’abast de les competències i serveis que tenen traspassats  assumits i delegats. Totes tenen finançaments especials. Hi ha competències i serveis que en unes comunitats les presta el Govern Central  i en altres no: Ensenyament, Policia, Presons i personal de Justícia etc. Hi ha CA amb costes i amb carreteres i vies fèrries transcomunitàries i  internacionals. Hi ha aeroports  internacionals. Hi ha CA amb  llengües pròpies diferents de la castellana,  foment,  tv  i ràdio i necessitat de satel.lits, públiques i privades. Hi ha CA amb confederacions hidrogràfiques  transcomunitàries.  No totes les CA reben per part de l’estat els mateixos serveis i de la mateixa qualitat i  volum de finançament per unitat de servei.

Després hi hauria les diferències derivades dels ingressos i del finançament programes d’inversions, manteniment dels serveis, causades per les diferents repartidores i “ redistribucions de la renda” amb  criteris discriminatoris i arbitraris, que contravenen el tractament igual i equitatiu de països i persones.

( Per exemple: Ensenyament, sanitat, policia, exercit, bombers,  per milió d’habitants.

Carreteres, autovies franques, autopistes de peatge, per kilòmetre existents i Km corresponent  segons criteris d’equitat. La suficiència de pensions públiques, sistema de subvenció dels jornalers agrícoles, atenció als impedits, etc, per persones beneficiàries.)

3.- La repartidora europea ha repetit la discriminació nacional.- El segon sistema de redistribució de la renda  discriminatori que s’ha practicat contra  les autonomies enemigues es el de la  determinació regulació i aplicació de les polítiques i subvencions de la unió europea a “favor de les regions pobres i contra de les riques

4.- Els resultats  globals de les balances fiscals son insuficients per acreditar la justícia i equitat del finançament de les comunitats autònomes.-  No es prou clar ni suficient regionalitzar les balances fiscals per despesa de l’Estat per territoris o pels fluxos financers sortits i rebuts o retornats. No es pot acceptar una quantitat global per població o amb altres criteris i sense regles clares, iguals i transparents per fer els resultats determinables, evidents i permetre’n la revisió  anual segons criteris  objectius i variables establertes. Cal veure la microautonomia i el microfinançament de cadascuna de totes i cadascuna les comunitats per poder  veure  i determinar la desigualtat i la necessària igualtat de Dret. 

Ara qui acusa i demana justícia es l’Espanya  catalana. I no volem res de ningú sinó tan sols el que ens correspon en Justícia.