Pregunten a una psicòloga, el nom de la qual no vull recordar, quins consells dóna per reprendre amb bon peu la feina després de les vacances. La “professional” llença que res millor que començar a planificar ja des d’ara mateix les pròximes sortides. En una paraula: l’evasió. D’entrada em va deixar perplex. No m’explicava que un psicòleg recorregués a un “remei” (mecanisme de defensa) tan primari com la negació. Quan l’endemà vaig sentir repetida la mateixa opinió a una tertuliana matinal d’una emissora catalana, m’he adonat que calia prestar-hi atenció. Sembla, doncs, que una cosa tan feixuga i insuportable com la feina demana que ens la traiem de sobre mentalment ja que no podem defugir-la físicament.
En aquestes afirmacions hi ha d’entrada dos temes per a reflexionar. Primer, si la represa del treball és un papus de debò o un papus imaginari induït pels mitjans que fan dels problemes un reclam per fer-se sentir. Si n’hi ha per tant, vaja. Segon, si l’evasió i la negació son les formes adients per afrontar el possible problema.
Que la represa suposa un tràngol per algunes persones ho he constatat avui en la conversa amb els companys. Tot i tocar la quarantena una companya m’ha confessat que no havia pogut dormir pensant en la tornada, “igual com els nens” ha concretat assenyalant les aules. M’adono, doncs, que el problema és real per algunes persones, però m’oposo que s’escampi la idea que el treball per si mateix sigui una cosa molesta i indesitjable.
Però el meu interès d’avui se centrarà sobre tot a posar en qüestió que
l’evasió sigui el remei adequat. Em situo a les antípodes d’aquests anomenats “experts”.
Perquè si la solució és situar-se mentalment en les pròximes vacances és dóna
per suposat que el treball no és ni pot arribar a ser mai gratificant. I aquest
supòsit arranca d’un altra més enverinat: que tot el que demana esforç o
planteja algun problema és nociu i, per tant, rebutjable. Dues idees nefastes
per al nostre benestar psíquic, a més de falses. La falsedat queda palesa pels
fets: la gran majoria de la gent es pren la feina com a cosa normal i entén que
cada cosa al seu temps, la feina i les vacances. I sobre tot no oblidem que per
a bona part de gent la feina és font de satisfacció, com és el meu cas.
La proposta de l’evasió és, sobre tot, nefasta per al nostre benestar i felicitat. Com hem de considerar indesitjable una activitat que ocupa la major part de la nostra vida? Aquesta visió del treball només pot sedimentar un pòsit d’amargor permanent a la nostra existència. El treball és un fet necessari perquè el treball és tan natural que va lligat al fet de viure, el treball és indefugible. De cap manera podem contemplar-lo com una nosa. Si per a algú la feina representa algun problema, la nostra proposta és conduir-lo a recuperar el sentit del treball. Un sentit que li han atorgat de forma natural la major part dels humans fins avui. Fins i tot quan les condicions de treball han estat dures més dures que les actuals, s’acceptaven sense massa queixa. Una queixa que en tot cas no s’adreçava a la feina en si sinó a les condicions de calor, d’esforç físic, etc.
En aquest tros de món nostre i en aquest nostre moment històric, estem,
a més, en condicions de trobar en la feina una eina d’autorealització, tot i
que no pas l’única. N’hem de ser conscients i sentir-nos agraïts. Tenir sempre
present l’objectiu de la nostra feina és una bona manera perquè el treball
arribi a il.lusionar. El professor que percep els avenços dels seus alumnes,
que està amatent a trobar nous materials més adequats, noves tècniques de
motivació, com no s’ha de sentir il.lusionat per la feina? Una il.lusió que que a l’inici de curs arriba a ignorar els
possibles futurs problemes disciplinaris. Que ningú digui que l’exemple no és
adequat per a un administratiu assegut a la seva taula de despatx. Tot depèn de
la nostra actitud i de l’enfocament del nostre pensament. També en una oficina pots saber que estàs
donant el millor de tu mateix, que fas la feina com no es pot fer millor. I, al
capdavall, si un creu que pot realitzar coses millors, que sigui valent i
emprengui il.lusionadament el camí del canvi.
Som uns privilegiats i ens comportem com a nens mimats i consentits.
Els col·legues mestres de l’Amèrica llatina que conec em diuen que no tenen les
vacances pagades. Les vacances són obligades per als mestres, però les han de
sobreviure amb els estalvis del curs, que no donen per fer viatges! Som uns
privilegiats.
Recuperem el sentit de la feina. Que ens desagradi que les vacances s’hagin
acabat no vol dir que l’activitat laboral hagi de ser un papus indesitjable.
Compte, que estem invertint els papers! Immersos en l’abundància de tants
elements d’esbarjo potser hem arribat a la conclusió que l’entreteniment és el
nostre estat natural. Respirant constantment incentius de satisfacció sensorial,
de plaers fàcils i primaris, els hem arribat a considerar un dret, un dret que
el treball ens arrabassa injustament. Hem invertit els papers. El treball és la
condició normal i les vacances l’excepció i no l’inversa.
Tot ésser vivent passa la vida cercant el seu aliment, defensant-se
dels seus enemics i agençant-se les
millors condicions ambientals. Viu, doncs, treballant, és la seva
condició natural. També l’ésser humà, quan anava a la recerca de fruits, carn i
foc per a alimentar-se, la necessitat del treball se li presentava de forma natural
perquè aquest esforç era immediatament recompensat saciant la gana. Però ara entre
el nostre treball i la recompensa s’interposa la complexitat d’unes estructures
empresarials i econòmiques: ens mana un amo i no ens paguen en espècies sinó en
diner. Per tant, la necessitat del treball no apareix de forma directa. Per això
es pot diluir la necessària condició natural del treball i alguns poden
entendre’l com una obligació insensata que ens priva del dret a la diversió
permanent.
Estic segur que els bons records de les vacances hauran alegrat l’ànim fins
al punt de fer-nos contemplar la feina de forma més agradable que al juliol.
Estic segur que som majoria els que hem aprofitat la serenor recuperada per
planificar aquest nou curs i així reforçar els elements gratificants i eludir
els més amargants. Des d’aquest esperit més animós que ens han deixat les vacances
és més fàcil entendre que el treball és quelcom natural i que té el seu sentit.
Sí, el treball té sentit, no és un càstig ni del déu del Gènesi ni dels homes.
Les condicions en què s’ha de treballar poden convertir el treball en una molèstia,
evidentment. Però el treball en si té sentit. Perquè és una necessitat natural
i perquè és una eina de creixement personal.
Ja ho deien els pares:
sense il.lusió no arrela cap llavor
