DIÀLEGS I CAMEOS
Una de les primeres expressions humanes que ja podem considerar art és, sens dubte, la de l’ agençament personal, que inclou el vestit. I, de fet, no hi ha cap proposta seriosa d’història de l’ art que no tingui en compte l’ art del tèxtil, que d’ agençament personal passa tot seguit al parament dels espais privats i públics.
La història de la tapisseria- incloent-hi l’ art de les catifes i els vestits- és un dels capítols més destacables de la plàstica. De les prodigioses catifes orientals als impactants teixits amb plomes dels indis, passant pels vestits rituals del teatre noh i, és clar, els teixits de les tapisseries murals, domassos, de mobles i altres objectes que, també constitueixen un capítol inoblidable de la plàstica , de l’ Edat Mitjana als temps moderns.
I, entremig, la irrupció de l’ art contemporani i les avantguardes que si, d’ una banda, també varen fer la seva aportació en l’ art dels tèxtils- pensem, per exemple, en el vestuari dels ballets russos, dissenyat per grans artistes, o en l’ actual auge del disseny de moda i, fins i tot obres tèxtils i de parament tèxtil de la llar dissenyades pel noucentista Rafael Masó- de l’ altre, varen alliberar el llenguatge introduint el trencament de gèneres, l’ expressivitat, el collage o, emprant el nom d’ una tècnica cinematogràfica, els cameo.
Tot això es pot veure en aquesta aportació de Carles Delclaux. No es tracta de tapissos, però sí d’ obres que juguen, de forma profunda, amb l’ element tèxtil.
No es tracta de pintures, però adopten les característiques de l obra plana o bidimensional. Des del punt de vista plàstic, hi utilitza típics recursos de la tradició contemporània, com el collage, però també de l’ art del tèxtil, com el brodat.
Es, doncs, un art de síntesi, producte del diàleg.
D’ una banda fa servir com a suport- el que seria la tela- un teixit (tècnicament, un jacquard, aquesta tècnica innovadora que devem a Joseph M. Jacquard, fill d’ un teixidor de brocats del segle XVIII). De l’ altra, la manipula doblegant-la, plegant-la i fent-hi emergir un fragment de teixit antic, en molts casos gòtic: per tant estableix un diàleg suggerent entre, d’ una banda les formes i textures del teixit nou i del vell.
I aquest diàleg presenta, manllevant una imatge cinematogràfica, l’ aspecte d’ un cameo: el teixit antic emergeix com una aparició fulgurant, sense, però, trencar el conjunt plàstic de l’ obra.
D’ altra banda, el brodat superposat- que inclou el nom de l’ artista- reforça el concepte de les tècniques tèxtils, però al mateix temps, com hem vist, els recursos estilístcs procedeixen no solament de l’ art del tapís o de la restauració, sinó també de les coordenades de l’ art contemporani.
No oblidem que Delclaux, excel.lent coneixedor de la història de la tapisseria i de l’ art tèxtil, ha practicat la restauració que, en molts casos, consisteix en l’ afegit o restitució de fragments.
Però, a més, sempre ha realitzat, més enllà de l’ obra tèxtil, pintura i dibuix i, per tant, no és estrany que les tècniques que fa servir al.ludeixin directament a algunes de les més fecundes de l’ art contemporani, com és el collage, la textualitat (tan pròpia, per exemple, de l’ informalisme) o els aspectes conceptualitzants o de baixa intensitat objectual, de diàleg de materials, citacions històriques o plàstiques, etc.
Fem notar que el diàleg és múltiple: ho és a nivell històric, entre el jacquard i el fragment de teixit antic; ho és a nivell de textures, amb talls i alternances de continuïtat i discontinuïtat; ho és a nivell cromàtic, tot establint un subtil joc d’ afinitats o contrastos; ho és a nivell de materials i textures; i ho és a nivell de pigmentació.
En efecte: el diàleg de materials i colors continua amb les intervencions a base de pigments, amb l’ ús de trepes – una tècnica que sempre ha interessat Delclaux-, i, per tant, una conversa amb el color, la textura de la pintura i la serialització i repetició. Tècniques alhora tradicionals però també pròpies de l’ art modern.
L’ artista, a més, sempre ens sorprèn amb alguna altra imaginativa sortida plàstica: ús de teixits de lli, de puntes i randes, d’ incisions amb bastonets, de plomes... De nou, la síntesi constructiva a partir del tèxtil i del pictòric, entre la textura- mai tan ben dit, tractant-se d’ elements tèxtils- i del color, sempre al servei d’ una obra que no ens deixa indiferents.
