L'estiu, les vacances, comencen a ser un record. Ara, tot passa molt ràpidament: en pocs dies sembla que ja hem viscut el que abans ho fèiem amb setmanes. Per això recordar hauria de ser un exercici diari. El faig, de tant en tant, sense convertir-ho en una pràctica habitual. Ara mateix, en passar les fotos de la màquina a l'arxiu de l'ordinador, n'he triat una (la que veieu). Han sorgit els records: nits de xarrar ran de la piscina, entre cervesa i cervesa. "A--le--gria", com canta Antònia Font.
Lectures, passejos, converses, visites...No pensar. No treballar. Existir. I ser-ne conscient. La poesia secreta de les nits d'agost amb un diàleg subtil amb la fosca, promiscuïtat sensual, desig d'èxtasi... [perill de caure en determinats tics]. Deixe'm-ho així. Amb una aroma a gesmilers, les buganvíl·les florides... Em costa ja un poc evocar-ho. No sé si sempre es podria dir com el poeta anglés allò que portaria a dintre el record de la bellesa...ectètera. L'acceleració del nostre temps és cada vegada més incompatible amb l'adverbi "sempre". Amb tot, mentre escric l'anotació en faig, de nou, un tast. De tant en tant, cal inventariar l'alegria, el benestar, la complaença...
