LA VAGABUNDERIA DE LES PASSIONS
Només els tocats del boll també hi estan per la
fortuna. I afortunats són els que poden mirar de cara la tristesa, els ulls
somorts de la pesantor d’ànim, l’extrema agitació del plany. Sols qui s’ha
trobat sense mans quan calia almoinar, apreua tenir un desig a l’abast. Només
qui ha tastat tant la salabror de la penúria com l’acidesa addictiva del plaer,
té dret a entristir-se i a parlar-ne tal com raja.
Vagabundegen les passions i
fan ben fet, car els albergs ensostren, encotillen, embenen, esparadrapen,
ofeguen lentament fins escanyar. I els traus, com les esgarrinxades, volen aire
per cloure’s. El mateix aire que reclamen els nàufrags i els botxins. El
celistre que espanta el misantrop. Volen, volen... els ulls que estrenen set
mesos, que et beuen, et beuen, i no t’amaguen res, ans al contrari: de lluny et
riuen les ganyotes i en sentir-te l’halitosi esclaten en plors. Perquè ho veuen
tot i de tot en retenen el sentit. Emperò s’ho callen i ho donen a les baves
perquè ens en facem càrrec. En algun paper –en el revers de la factura del
restaurant, potser?- està escrit en vers que amb la mirada es forma la clau de
volta del benestar: com més endins pots mirar; com més a plaer pots aviciar el
mirar àvid, més es desboquen els corsers d’aquesta oradura que es fa dir
felicitat.
