En un comentari a una recent entrada meva en
aquest bloc, la Júlia
Costa es demanava, entre altres coses, pel fet que cada vegada més la gent mori
als hospitals i no a casa.
El tema és delicat i difícil. D’una banda està
clar que la mort imprevista o la que és conseqüència d’una malaltia fulminant o
ràpida té lloc allà on es presenta i no s’hi pot fer res. Un pot sofrir un
infart, una embòlia o una infecció greu generalitzada i la mort se l’emporta
per davant allà on el troba.
Una altra qüestió és la mort que resulta de
malalties cròniques, de llarga durada, o la que és conseqüència del que
anomenem processos consumptius, que et van minant poc a poc, debiliten l’organisme
i t’acaben consumint fins que la vida s’extingeix. Serien les morts
previsibles, les que es produeixen perquè la malaltia que patim té aquest fin
al inexorable en l’horitzó, malgrat que mai podrem afirmar amb exactitud quan
tindrà lloc el fatal desenllaç.
(segueix)
És un fet conegut, acceptat i sobre el que s’ha
parlat molt, que a la nostra societat la mort ha desaparegut del nostre
imaginari més pròxim. La mort abstracta de persones desconegudes és un fet
habitual (televisions, videojocs, notícies als diaris...), però la mort
concreta de persones conegudes només es percep de forma tangencial i rarament
es visualitza. La mort de l’avi, o de la tieta gran, o del pare, etc., abans es
produïa a casa, acompanyat fins l’últim moment de la família. Amb el
temps, això ha desaparegut fins l’extrem que, en molts ambients s’amaga amb
veritable terror la proximitat de la mort al propi moribund, fins l’extrem d’arribar
a negar-li la possibilitat que deixi determinades coses “arreglades” i sense
donar-li la possibilitat d’entendre el perquè la seva malaltia no evoluciona bé.
Personalment he assistit a casos dramàtics en què l’aferrissament de la família
a negar-li al pacient la informació ha comportat dificultats importants en el
maneig de la malaltia.
També, però, el proteccionisme paternalista dels metges i les
infermeres (capgireu els gèneres per tal que tot sigui políticament correcte)
ha tingut la seva part de culpa i responsabilitat en l’ocultació del
coneixement del pronòstic dels malalts.
Sortosament, moltes coses van canviant. Hi ha
la tendència, encara no general però sí creixent, a primar el dret del pacient
per davant (i per damunt, diria jo) del de la família. I això porta a
decidir, entre d’altres coses, el lloc on es vol morir. Personalment, tinc els
meus dubtes d’on és millor fer-ho. De fet, tot i que la mort és llei de vida
(perdoneu-me el sarcasme), un el que voldria és, com diu la dita, un moment ben
curt. El que tinc clar són les condicions: sense dolor, sense angoixa,
conscient del fet, i acompanyat. I aquí puc parlar per experiència: mantinc
gravat el somriure darrer de la meva mare just abans de morir. Com a metge,
recordo massa moments en què just abans de la mort del malalt fèiem sortir la
família de l’habitació, per deixar-los passar immediatament després, com si penséssim
que no havien de passar aquell tràngol. En el medi en què actualment exerceixo,
aquest error no es comet i donem molta importància a l’acompanyament que és
importantíssim no només per a la persona que es mor, sinó també per a la família
que pot estar fins l’últim hàlit amb la persona estimada.
