Esquerres i dretes
Sovint la gent s'emprenya quan algú fa l'afirmació de què avui en dia no té sentit la divisió entre dretes o esquerres. No es vol veure que aquest maniqueísme fanàtic amaga altres interessos, ni l'esquerra avui defensa valors propis del progressisme, ni la dreta és prou hermètica com per no entendre que per guanyar eleccions a voltes cal explorar espais més propis de l'esquerra. De fet, avui en dia, esquerra i dreta no són més que dos lobbies econòmics enfrontats però perfectament esmolats per un repartiment precís i compartit del poder. En aquest sentit els diferents grups mediàtics juguen un paper fonamental en el procés d'adoctrinament del potencial votant, així ser d'esquerres o dretes no vol dir gaire més que estar sempre d'acord amb els postulats de determinat diari, canal de ràdio o televisió. El teu gurú decideix que és pensar correctament, i posteriorment actues en consequència. Habitualment ja no hi ha comunicació entre els individus que estan a un costat o l'altre, tot intercanvi comunicatiu es redueix a simples retrets. Gràcies al poder de la imatge, la paraula escrita o les ones hertzianes, s'ha anul·lat prèviament la possibilitat d'un pensament crític i independent. Tant és així que sovint es produeix un solapament entre esquerres i dretes, sense que arribi a esdevenir un escàndol, és a dir, es pot arribar a donar el cas que en moments puntuals esquerra i dreta s'intercanvïin papers sense que en cap moment el potencial votant ni ho arribi a percebre.
Aquests dies n'hem tingut un bon exemple amb el tema de la crisi financera als Estats Units. Veiem per televisió el cínic Bush amb un pla intervencionista, però alhora afirmant amb la unanimitat de demòcrates i republicans, que el primer que cal és "defensar els llocs de treball". I com reacciona a aquest fet l'esquerra europea? -i especialment l'espanyola-. Respon que aquest és un pla intervencionista que perverteix la lògica del mercat i que no s'haurien de subvencionar els especuladors (sic!). En aquest cas l'esquerra ha obviat quin era el sentit original del seu ideari que no hauria de ser altre que la defensa del treballador i el manteniment dels llocs de treball. L'apelació a l'especulació no és més que una justificació sense cap mena de sentit, els especuladors ja fa temps que van fer el negoci. Ja no hi són, s'han esfumat amb els diners, i cal dir que en el cas de l'estat espanyol, bé que van continuar el seu agost particular tot i estar governant les esquerres els darrers anys.
Aquests dies n'hem tingut un bon exemple amb el tema de la crisi financera als Estats Units. Veiem per televisió el cínic Bush amb un pla intervencionista, però alhora afirmant amb la unanimitat de demòcrates i republicans, que el primer que cal és "defensar els llocs de treball". I com reacciona a aquest fet l'esquerra europea? -i especialment l'espanyola-. Respon que aquest és un pla intervencionista que perverteix la lògica del mercat i que no s'haurien de subvencionar els especuladors (sic!). En aquest cas l'esquerra ha obviat quin era el sentit original del seu ideari que no hauria de ser altre que la defensa del treballador i el manteniment dels llocs de treball. L'apelació a l'especulació no és més que una justificació sense cap mena de sentit, els especuladors ja fa temps que van fer el negoci. Ja no hi són, s'han esfumat amb els diners, i cal dir que en el cas de l'estat espanyol, bé que van continuar el seu agost particular tot i estar governant les esquerres els darrers anys.
