LES TRES GRÀCIES
Hi ha moments en què m’entra una tristesa insuportable, acabes de dir aquesta frase, Jaquelín, i és com si t’hagués rebentat un panadís i el pus lliure et tragués aquell dolor abominable. Angustias, esclatada després de vuit hores de caixera a Alcampo, t’agafa la mà dreta i la s’acosta a la galta. Ets com una nina malcriada, t’enfonses per no res. Et podria entendre si amb en Natxo duguessis una relació llarga, d’anys, com la meva amb na Catalina. Si na Catalina em digués que vol estar una temporada sense veure-me et promet que pegaria bots d’alegria, t’amolla entremig d’una rialla fresca.
(...)
(...)
Venga, et prepararé una margarita voladora! Jaquelín, mires aquella
amiga coral, amb el cap rapat, un pírcing al llavi inferior i aquells
ulls negres i grossos, que ja és rera la barra de la cuina americana
com si fos la infermera que et donarà el remei benèfic, el contraverí.
Quan vengui na Niní t’ho podré contar més bé perquè ella va veure com
vaig arribar. En Natxo el m’havia presentat el Metxes com un camioner,
col·lega i legal. Na Niní quan fa una setmana em va veure tan llançada,
em va dir que no m’enamoràs, que aquell quillo només era carn batejada.
I que havia d’agafar la carn i passar de fantasies. Paraula de
perruquera, em repetí aquell mateix vespre. Anàrem de tapes i en Natxo
bevia gintònics com aigua. No em va agradar. Jo havia seguit el consell
d’una revista i em vaig posar damunt la colònia unes gotes de
secrecions vaginals. Potser va ser un error. Tota la nit en Natxo
estava obsessionat amb les orelles i el clatell i em repetia que aquell
perfum l’engatava. I jo, com més s’acostava, més enfora em feia.
Jugàrem a conillons tota la nit. Fins que na Niní va fer de directora i
amollà que les nines s’havien de colgar. El Metxes i ella sortiren els
primers de Paranoia, on en aquelles hores hi havia una música
cutregeviosa que no era aguantadora, per prendre l’aire i fer-se un
xirri. Na Niní em va dir que no em torbàs gaire perquè volia marxa de
Metxes al llit. Però no em deixis totasola, li vaig demanar. Quan ells
partiren, en Natxo em va dur al lavabo. No volia aficar-me res. Amb un
col·lega havia pillat una colombiana boníssima. En els lavabos
retencions i poca llum. En Natxo, mentres esperàvem, em duia estreta
per la cintura. No m’agradava aquella pressió forta. Em va faltar
l’aire i li vaig demanar que m’amollàs. Em va fitar com si fos una
estranya. Tots els de la coa semblavem ombres. Em va fer gràcia i li
vaig dir a l’orella. Calla!, em cridà. Angustias arriba amb les dues
copes de colors. Torca’t les llàgrimes i atura aquesta contera rabiosa.
Necessites la mare de l’esperit, que et tranquil·litzarà i
t’asserenarà. Aquestes margaritas ressusciten un ressuscitat. Jaquelín,
agafares la copa amb un somriure: Per les meves amigues, n’Angustias i
na Niní! Quins dois dius, per tu, bombonet, confit, reina meva, salut
per tu, Jaquelín estimada! I Angustias, després d’alçar la copa i de
mirar-te als ulls, va fer un glop ben llarg, deixà la copa, i et pegà
una aferrada pel coll lenta i sentida. Venga, conta. I, sobretot, no em
ploris. Quan na Catalina plorinya, un bon pinyol i la deix estormiada.
Jaquelín somrigué i encengué un pall mall. Quan entràrem dins el vàter
i va tancar la porta em va xuclar el coll com un boig. Després les
retxes. Quantes en vols? Una. Ell se’n va fer tres No sé si era la
pujada de la coca o la coentor del xuponot, però vaig començar a tenir
por. En ser defora em va dur cap a uns jardinets amb mates i pins. Jo
no hi volia anar. Em va arrossegar amb una forçada. I la resta és ben
senzilla. Em va tirar damunt l’arena i amb una ràbia ferotge em va fer
mal molt de temps. Sé que hi va haver un moment en què jo no hi era,
com si volàs i afinàs un home violant una dona. Na Niní em trobà
plorant damunt un capó. Li vaig dir que em dugués al seu apartament. El
Metxes va cercar en Natxo per matar-lo. No el denunciaré. M’he de fer
les proves d’embaràs i de la sida. Això és tot.
