Que tingueu molt bona lectura!
Catalunya és una nació
sense ancoratge polític. Em refereixo al fet de no tenir estat propi, és a dir,
estructures de poder que li permetin decidir el seu futur. És cert que malgrat
navegar a la deriva, en ocasions, els corrents ens han dut a l’avantguarda dels
grans desafiaments. Lliures dels lligams d’un sentit d’estat que no forma part
de la nostra cultura política, acostumats a viure a la intempèrie, quan les
circumstàncies ens han estat favorables, hem destacat en els camps científic,
cultural o econòmic. Però, salvant breus períodes, sempre ha estat fruit de la
iniciativa individual. Al nostre haver hi tenim grans èxits, resultat d’un bon
olfacte col·lectiu per a la supervivència, però gairebé mai d’una bona planificació
estratègica, ni d’una forta ambició nacional. Veieu, per exemple, la notable
capacitat per assegurar la cohesió social i refermar la identitat nacional
després dels importants fluxos migratoris del segle XX. O el inexplicable vigor
cultural i lingüístic després de mig segle sota la voluntat explícitament
genocida de les dictadures espanyoles, i l’altra meitat sota la mateixa
voluntat, però de forma més dissimulada. I en el pla econòmic, segueix
sorprenent que el país avanci malgrat córrer amb la cama lligada al seu expoli
fiscal i a la manca d’inversions en infraestructures, com torna a demostrar el
recent llibre de Ramon Tremosa “Estatut,
aeroports i ports de peix al cove” (Edicions 3 i 4).
Però juntament amb els
èxits, sigui pels corrents marins favorables, sigui per la suma de voluntats
individuals forjades en la cultura de la supervivència, la falta d’ancoratge
polític ens reenvia sense misericòrdia, a cada generació, al començament del
camí. Aleshores, el país es veu sotmès a una greu sensació de cansament, com si
en el tauler de joc de la història, els daus sempre ens enviessin al
començament de
Doncs bé: aquesta
sensació de cansament – Vicenç Villatoro ja havia teoritzat sobre la fatiga de la catalanitat l’any 1988, i
jo m’havia afegit a aquest avís el 1994, denunciant també una fatiga de l’espanyolitat – és la que ara
torna a inundar Catalunya, gairebé vint anys després. Quan al final del segle
passat s’ha pogut comprovar, en vàries desenes de casos, que la importància
dels fenòmens nacionals, com defensava Isaiah Berlin, mai ha abandonat els
països occidentals, que a Catalunya es torni a parlar de realitats polítiques
post-nacionals o de superació dels debats identitaris només pot ésser entès en
una clau: el desig d’enviar una altra vegada a Catalunya, amb totes les seves
fitxes, al començament de
Ara tornem a la història
de sempre. Dilluns vaig escoltar el flamant conseller d’Educació, Ernest
Maragall, entrevistat per Xavier Bosch, repetint allò tant gastat de no perdre
el temps amb els debats de banderes. És clar: als catalans ens està prohibit perdre el temps en aquestes qüestions
identitàries, mentre als espanyols, que no són gens nacionalistes, la llei els
garanteix la prioritat de llur ensenya i no tenen per què perdre’l, més enllà
dels quaranta segons dedicats per Montilla a què es compleixi i per Puigcercós
a acatar-la. Així qualsevol s’estalvia discussions. Hem tornat als anys
vuitanta, o és que estan els mateixos?
Catalunya no té ancoratge
polític, i el que es podria haver aconseguit, s’ha malbaratat en la batalla
entre nacionalistes i independentistes. Res de nou sota el sol. Sense cap mena
de dubte, hi haurà una nova generació disposada a l’aventura. I allà hi serem,
és clar, tot i que alguns desitgin que la lluita per un país lliure ens sàpiga
a condemna amb poca esperança.
