¿Qui no coneix algun enamorat d'Escòcia que recita de
memòria les frases més famoses de William Wallace a 'Braveheart'?
¿Ningú s'ha trobat mai amb cap italianòfil, que s'empassa la trilogia d'"El
Padrí" com si fos un plat d'espaguetti al pesto mentre escolta la
discografia completa de Toto Cotugno o Adriano Celentano? ¿Per què el nostre veí
ha viatjat deu vegades a Suècia, té el carnet d'afeccionat del
Helsingborgs, venera la marca Ikea, llegeix Henrik Mankell i parla meravelles de
la socialdemocràcia que converteix Estocolm en l'Edèn terrenal, si ni sap suec
ni l'interessa? Són exemples de nacionalismes que han sabut trencar les
fronteres, transcendir el folklorisme i la carrincloneria històrica, i vendre una
imatge que els permet oferir "un producte" a la seva joventut tant atractiu que
fins i tot pot exportar.
Mentre aquí seguim dubtant de si
Catalunya ha fet possible el Barça o és el Barça qui permet Catalunya donar-se a
conèixer, altres nacions han desenvolupat un ventall de "productes
nacionals" que doten de personalitat pròpia a empreses, clubs, polítics i
campanyes publicitàries per simple inèrcia. A Irlanda canten
"Galway Bay", una cançó tradicional que per exemple, exalça les "dones
que parlen una llengua que els estrangers no coneixen", quan aquesta llengua ben
pocs a Irlanda l'empren. Tant els fa, perquè el "producte irlandès" (U2, Ulster,
el tigre europeu, Guiness, whisky irlandès, Ken Loach, etc etc etc) ven molt bé,
conforma un producte acabat, i la gent s'hi afegeix perquè agrada, sense
discutir els elements que el conformen.
Un holandès és un holandès
orgullós allà on el trobis, i et parlarà de futbol, tulipes, molins i la Reina
sense por a ser pres per un provincià. Veu "The Flying Dutchman" a un
avió de KLM aparcat a Kuala Lumpur i el senyalarà sens dubtar-ho, amb la pell de
gallina. Un australià perdrà la gola cantant "Waltzing Matilda"
borratxo a una terrassa, sense importar-li si és o no l'himne oficial del
país, perquè així ho sent.
Sé la resposta quan ens preguntem per
què Catalunya no pot crear un imaginari així de sòlid: a banda d'Escòcia, tots
els altres exemples de nacions orgulloses disposen d'un Estat propi que recolza
el seu missatge. És un argument cert però no és definitiu. D'una banda
tenim el cas escocès, que amb tots els peròs que vulguem, ha sabut crear un
missatge. De l'altra, tenim nacions que avui dia ens semblen evidentment estats,
però que històricament no ho eren, i van saber crear un substrat propi: Polònia,
Grècia, Mèxic, Mongòlia, Marroc o Israel. Els exemples son
inacabables.
És clar, no som al segle XIX, i per tant cal
recórrer a altres mitjans i altres continguts. Ja no ens val crear
grups corals a les fàbriques com feia Clavé, ni apel·lar a l'orgull de ser
català que predicava Aribau, perquè avui ningú entén com Madrid podia estar tant
lluny de la Pàtria. Verdaguer ja no seria un ídol de masses, però Buenafuente ho
és. Cal recórrer a la història, sí, però fent el mateix que fa 100 anys:
adaptar-la als nous temps i agafar-ne els fragments més atractius. No ens
centrem en el Consolat de Mar sinó en els almogàvers, donem un pèl menys
d'importància a la sardana i més als castellers, Montserrat ja va complir la
seva funció, ara cal donar contingut al Barça. I adaptem els mitjans! Menys
llibres i més televisió, més jocs de consola, més pel·lícules, més Internet.
Encara que no ho sembli, anem bé, però no ens ho acabem de creure.
Aleshores ve el següent argument: patim la
immigració, hi ha barris i ciutats senceres a l'àrea metropolitana a on no hi ha
res a fer. Fals!! Sempre hi ha gent inaccessible a tot (també a
l'espanyolització), però hi ha una gran majoria desitjosa d'un missatge nacional
amb què identificar-se. Aquests són els mateixos que fa uns anys només
escoltaven, veien i menjaven productes americans; i que a dia d'avui consumeixen
sèries espanyoles i segueixen orgullosos a la selecció espanyola. Què els estem
oferint nosaltres?
El futur de la nostra nació no depèn de prohibir l'expressió d'una altra, perquè acabarem perdent. Consisteix en formar un corpus prou atractiu com perquè reuneixi adhesions voluntàries. No vulguem repartir carnets de catalanitat, el que hem de fer és renovar i fer atractiva la catalanitat, perquè la gent s'hi identifiqui i s'hi afegeixi. Posem-nos-hi!
