En un hipermercat, enmig de pel·lícules de kung-fu, vaig trobar aquest peplum italià per 4 euros. Després, repassant un especial peplum del Dirigido, vaig descobrir que aquesta era la pel·lícula que va inaugurar el gènere i el va propulsar a la fama mundial. Poca broma, doncs. Bé, segons la llegenda, Hèrcules (Hèracles en grec) va matar els seus fills i va ser condemnat per l’oracle de Delfos a fer dotze treballs. Però en aquesta pel·lícula no hi ha ni res d’això. Aquí, Hèrcules és simplement un forçut amb prestigi que s’infiltra, com un passatger clandestí, a la història de Jasó i els argonautes. Els primers 35 minuts són antològics: Hèrcules (Steve Reeves) es troba amb Iole (Sylva Koscina), que li explica les desventures de la cort amb un flash back: ¿el seu pare va matar el rei, germà seu, per usurpar-li el tron? La resposta serà sí, però abans farem un llarg trajecte que inclou intrigues de palau, entrenament atlètic (memorable demostració d’Hèrcules amb el disc) i la mort d’un lleó. Després arriba l’aventura de Jasó i el velló d’or, amb un interludi kitsch amb les amazones. Finalment tornem a Tebes per a la traca final. Aquí es produeix la imatge del film: Hèrcules, com Samsó, encadenat a dues columnes del palau. El culturista Steve Reeves és Hèrcules, però no actua gaire, perquè li costava. El director Pietro Francisci es desesperava intentant que Reeves expressés un desig ardent per a la guapa Sylva Koscina. Fins que un dia li va dir: "Escolta Steve, fes una cosa, intenta apretar el forat del cul, se’t dilataran els narius i l’expressió vindrà sola". Resumint, una pel·lícula curiosa, divertida, i força convincent quan es posa seriosa.
