La paraula contra el mur
Comentari del llibre de Víctor Alexandre; La paraula contra el mur. La independència no és un privilegi. La Busca Edicions. Barcelona 2006.
No sóc un lector assidu de literatura independentista. En les poques obres llegides al llarg dels vuitanta i noranta, sentia un déjà vu que complementava uns discursos poc sofisticats adreçats al voluble món de les emocions. El llibre d'Alexandre, arribat a les meves mans per circumstàncies peculiars i llegit en quatre dies, no només m'ha semblat interessant i ben escrit, sinó que li he trobat possibilitats d'anàlisi que trascendeix la voluntat del seu propi autor.
No sóc un lector assidu de literatura independentista. En les poques obres llegides al llarg dels vuitanta i noranta, sentia un déjà vu que complementava uns discursos poc sofisticats adreçats al voluble món de les emocions. El llibre d'Alexandre, arribat a les meves mans per circumstàncies peculiars i llegit en quatre dies, no només m'ha semblat interessant i ben escrit, sinó que li he trobat possibilitats d'anàlisi que trascendeix la voluntat del seu propi autor.
Alexandre, un sòlid assaigista que, als seus més de cinquanta anys ja demostra un cert ofici, ens està oferint una visió de l'independentisme que s'anticipa a tot allò que veiem esdevenir en l'actualitat. Si bé abans la independència esdevenia una qüestió de cor, ens deien els nacionalistes romàntics, d'ençà uns anys esdevenia un tema essencialment de cap, de conveniència, emminentment pràctic, tal com ha assimilat el discurs Carod-Rovirista -un intel·lectual brillant abduït per la política-. Alexandre ens en proposa una altra lectura que curiosament enllaça amb coses que jo mateix ja havia escrit -a la col·lecció Argumenta, per exemple-; es tracta; la independència com una simple qüestió de salut mental, d'autoestima, de trencar una relació perjudicial tant per dominats com dominadors.
La seva principal argumentació, en aquesta mena de catecisme electrònic -un diàleg virtual amb un culte amic madrileny-, recau en el conjut d'idees que va popularitzar fa poc la psiquiatra Marie France Yrigoyen sobre l'assetjament moral. Una relació asimètrica en què l'estat tracta de subjugar a la nació, a partir de l'assumpció d'inferioritat cultural i política per part dels seus ciutadans.
Alexandre, i aquí coincidim plenament, volem una nació de ciutadans lliures. La independència és una simple conseqüència pràctica de la idea fonamental de llibertat i ciutadania. Com a ciutadans lliures, no tolerem el paper subsidiari al qual se'ls pretén confinar. No hi ha dominadors sense esclaus voluntaris. Rajoys, Zapateros i Jutges de l'Audiència, no compteu amb nosaltres per a aquest joc. Ser partidari de la independència és un fet més que raonable en les condicions actuals. A tot això, Alexandre anticipa els canvis que es perceben de fons en la societat catalana, en la direcció de l'independentisme sociològic sobre el qual ja n'he parlat, i que no és altre que el divorci acaba essent la sortida més lògica quan un país veu que la resta de camins, en les conflictives relacions amb l'estat, han fracassat.
El que no diu Alexandre i el que sí he escrit jo, és que, paradoxalment, qui sortiria guanyant amb la independència basco-catalana, serien els espanyols. Tindrien l'estímul necessari per fer les reformes mentals i polítiques necessàries per esdevenir un país normal, i no amb aquesta tendència a ser la Turquia d'occident. Trencar amb el seu penjament de l'imperi, deixant de preocupar-se per assimilar aquí i allà, podent dormir tranquils sense anar pensant en les conspiracions separatistes, qui sap,... podrien acabar fent com els suecs, una vegada es van separar amistosament dels noruecs. I construir un estat del benestar dels de debò.
La seva principal argumentació, en aquesta mena de catecisme electrònic -un diàleg virtual amb un culte amic madrileny-, recau en el conjut d'idees que va popularitzar fa poc la psiquiatra Marie France Yrigoyen sobre l'assetjament moral. Una relació asimètrica en què l'estat tracta de subjugar a la nació, a partir de l'assumpció d'inferioritat cultural i política per part dels seus ciutadans.
Alexandre, i aquí coincidim plenament, volem una nació de ciutadans lliures. La independència és una simple conseqüència pràctica de la idea fonamental de llibertat i ciutadania. Com a ciutadans lliures, no tolerem el paper subsidiari al qual se'ls pretén confinar. No hi ha dominadors sense esclaus voluntaris. Rajoys, Zapateros i Jutges de l'Audiència, no compteu amb nosaltres per a aquest joc. Ser partidari de la independència és un fet més que raonable en les condicions actuals. A tot això, Alexandre anticipa els canvis que es perceben de fons en la societat catalana, en la direcció de l'independentisme sociològic sobre el qual ja n'he parlat, i que no és altre que el divorci acaba essent la sortida més lògica quan un país veu que la resta de camins, en les conflictives relacions amb l'estat, han fracassat.
El que no diu Alexandre i el que sí he escrit jo, és que, paradoxalment, qui sortiria guanyant amb la independència basco-catalana, serien els espanyols. Tindrien l'estímul necessari per fer les reformes mentals i polítiques necessàries per esdevenir un país normal, i no amb aquesta tendència a ser la Turquia d'occident. Trencar amb el seu penjament de l'imperi, deixant de preocupar-se per assimilar aquí i allà, podent dormir tranquils sense anar pensant en les conspiracions separatistes, qui sap,... podrien acabar fent com els suecs, una vegada es van separar amistosament dels noruecs. I construir un estat del benestar dels de debò.
