El nacionalisme es cura viatjant... en rodalies
Alguns autoanomenats "no-nacionalistes" fan servir sovint aquesta ocurrència ("el nacionalisme es cura viatjant"), com pressuposant que els nacionalistes ho són perquè no han vist res més que el seu racó de món. El que potser no s'esperaven és que el nacionalisme espanyol a Catalunya es curaria viatjant, però sense sortir del país, simplement anant i tornant de casa a la feina, en tren de rodalies. O intentant viatjar, però a un altre continent, des del Prat. O sortint de la ciutat per anar de vacances per una autopista aturada en desenes de quilòmetres. O ... (segueix...)
Cada cop més, com es va demostrar amb la mani de l'1-D, la gent normal, del carrer, la gent que no cobra de l'Estat Espanyol ni de les empreses que viuen de l'espanyolitat, aquesta gent, doncs, està veient que l'Estat que representa la que creia la seva Pàtria, l'Estat Espanyol, no només no els tracta com als espanyols "de veritat", sinó que els tracta igual (de malament) que als nacionalistes, independentistes i altres catalans que no se senten espanyols. I no li quadren els esquemes.
Si fos una sola cosa, anecdòtica, encara... Si la resta de coses -és a dir, les que depenen de la Generalitat d'Amunt, o dels ajuntaments- funcionessin pitjor, encara... Però per molt que la vulguin amagar, la realitat és tossuda i acaba sortint.
En això de les infraestructures, els cas paradigmàtic són els trens: els trens i metros catalans funcionen (raonablement) bé a Catalunya; els trens espanyols (i metros) funcionen (raonablement) bé a Espanya; però els trens espanyols no funcionen gens bé a Catalunya -paraules del president de Renfe, no de cap líder independentista català.
És un cas paradigmàtic, però no l'únic, ni de bon tros: aeroports, autopistes de peatge, xarxa elèctrica, etc.
Tant és així, que quan els espanyolistes militants intenten aturar aquest corrent de "desafecció", i busquen l'efecte "i-tu-més!" per a intentar salvar Espanya desacreditant Catalunya, no troben exemples. Exemples comparables, vull dir.
És el cas del senyor De Azúa -sí, home, aquell colon espanyol que, en les estones lliures que li deixa la seva feina esgotadora d'evangelitzar els catalans en la fe espanyola, es dedica a escriure. Aquest senyor ha descobert un tram d'una carretera catalana que no està perfectament asfaltat, raó per la qual perilla la integritat de cotxes i conductors. Cosa denunciable -i des d'aquí exigeixo al Conseller Nadal que se n'ocupi, si per casualitat llegeix el meu bloc. Clar que la qüestió no s'aturava aquí, sinó que li servia d'excusa per criticar que els catalans, davant d'un problema com aquest, ens emprenyem i cridem "per poc em mato! Independència!".
Llàstima que faci tard. En primer lloc, asfaltar 200 metres de carretera es pot fer en un moment. I es farà, no pateixi. Com a qualsevol país del nostre entorn. El que sí que no té gens de pinta de fer-se en un moment, ni en dos, ja que porta prop de tres segles igual, és el canvi de mentalitat d'Espanya envers els catalans. Mentalitat que té com a conseqüència el caos de les infraestructures a Catalunya que depenen de Madrid. És per això que fins i tot els nacionalistes espanyols a Catalunya, especialment els que no se'n consideraven, estan començant a curar-se a base de petar de morros contra la realitat.
Per això el senyor De Azúa es veu obligat a intentar fer-ne burla: si no li fes tanta por, simplement ignoraria la protesta independentista. Però n'hi fa, i cada cop més. I jo que me n'alegro, és clar.
Si fos una sola cosa, anecdòtica, encara... Si la resta de coses -és a dir, les que depenen de la Generalitat d'Amunt, o dels ajuntaments- funcionessin pitjor, encara... Però per molt que la vulguin amagar, la realitat és tossuda i acaba sortint.
En això de les infraestructures, els cas paradigmàtic són els trens: els trens i metros catalans funcionen (raonablement) bé a Catalunya; els trens espanyols (i metros) funcionen (raonablement) bé a Espanya; però els trens espanyols no funcionen gens bé a Catalunya -paraules del president de Renfe, no de cap líder independentista català.
És un cas paradigmàtic, però no l'únic, ni de bon tros: aeroports, autopistes de peatge, xarxa elèctrica, etc.
Tant és així, que quan els espanyolistes militants intenten aturar aquest corrent de "desafecció", i busquen l'efecte "i-tu-més!" per a intentar salvar Espanya desacreditant Catalunya, no troben exemples. Exemples comparables, vull dir.
És el cas del senyor De Azúa -sí, home, aquell colon espanyol que, en les estones lliures que li deixa la seva feina esgotadora d'evangelitzar els catalans en la fe espanyola, es dedica a escriure. Aquest senyor ha descobert un tram d'una carretera catalana que no està perfectament asfaltat, raó per la qual perilla la integritat de cotxes i conductors. Cosa denunciable -i des d'aquí exigeixo al Conseller Nadal que se n'ocupi, si per casualitat llegeix el meu bloc. Clar que la qüestió no s'aturava aquí, sinó que li servia d'excusa per criticar que els catalans, davant d'un problema com aquest, ens emprenyem i cridem "per poc em mato! Independència!".
Llàstima que faci tard. En primer lloc, asfaltar 200 metres de carretera es pot fer en un moment. I es farà, no pateixi. Com a qualsevol país del nostre entorn. El que sí que no té gens de pinta de fer-se en un moment, ni en dos, ja que porta prop de tres segles igual, és el canvi de mentalitat d'Espanya envers els catalans. Mentalitat que té com a conseqüència el caos de les infraestructures a Catalunya que depenen de Madrid. És per això que fins i tot els nacionalistes espanyols a Catalunya, especialment els que no se'n consideraven, estan començant a curar-se a base de petar de morros contra la realitat.
Per això el senyor De Azúa es veu obligat a intentar fer-ne burla: si no li fes tanta por, simplement ignoraria la protesta independentista. Però n'hi fa, i cada cop més. I jo que me n'alegro, és clar.
