Josep-Miquel Bausset, monjo de Montserrat i valencià, al LEVANTE-EMV
En algun post he fet referència a un amic i monjo de Montserrat. A qui he conegut perquè em segueix al bloc en la mesura que les seues obligacions a la comunitat li ho permeten. I avui acabe de llegir un article seu al diari Levante-EMV. Com que sé que el cardenal Tarancon era un bon valencià i ara la Companyia de Jesús ha elegit com a General un jesuïta castellà, dels bons, ací us deixe l'article. Perquè en gaudiu del toc humorístic i també de la qualitat humana de tots quatre (Tarancon, Nicolàs, Bausset i donya Modesta, mare del General de la Companyia). Bon dia.
JOSEP MIQUEL BAUSSET *
Tarancón i la mare del nou superior
dels jesuïtes
JOSEP MIQUEL BAUSSET *
Degut al pas de sant Ignasi per
Montserrat, com a pelegrí de santa Maria (1522) sempre hi ha hagut una
relació especial entre els monjos i la Companyia de Jesús. Per això,
amb motiu de l´elecció del P. Adolfo Nicolás com a nou Prepòsit dels
jesuïtes, m´agradaria recordar una anècdota que té per protagonistes al
cardenal Tarancón (ara que està a punt d´acabar-se el centenari del seu
naixement) i a la mare del P. Adolfo, que tenia per nom, Modesta.
Aquesta senyora, un dia, va agarrar el telèfon i sentí una veu que deia : «li parla el cardenal Tarancón» a la qual cosa ella, amb bon humor, respongué : «i jo la princesa d´Astúries». Tarancón li contestà : «No, senyora, que no és una broma, que sóc jo, Vicent Tarancón, que vinc de Manila i he estat amb el seu fill Adolfo, i li porte un regal de la seua part». Dª Modesta tota nerviosa respongué : «Ah, perdó, senyor.... és a dir, reverència.. vull dir... bé, no sé si és reverència o excel·lència, o allò que siga...». «Tranquil·la senyora, el seu fill em diu D. Vicent i així està bé. Allò important és que vostè ha donat un fill a l´Església, que és el que necessitem. Vinc encantat d´estar amb ell a Filipines».
Crec que l´humor que destil·la aquesta anècdota de Tarancón, amb la mare del nou superior dels jesuïtes, revela el caràcter dels dos personatges i de segur, que també del fill de la senyora Modesta, un home que, els qui el coneixen bé, han destacat el seu esperit de servei i de disponibilitat, així com el fet de ser una persona senzilla i oberta, profètica i alhora obedient i audaç. Tarancon era un home que sabia captar, de seguida, la vàlua de les persones. Per això no m´ha estranyat gens, que els jesuïtes hagen escollit al P. Adolfo com a nou superior general. Si Tarancon va quedar «encantat d´estar amb ell» volia dir que era un home amable i afable, un home de Déu, com ho va ser el P. Arrupe.
Crec que l´Església del nostre temps, necessita hòmens i dones amb sentit de l´humor, tal i com el tenien el cardenal Tarancón i la mare del nou superior dels jesuïtes. Perquè l´humor fa desaparèixer la crispació i el pessimisme. I a més, l´humor fa vore les coses i els esdeveniments, amb esperança i amb alegria. Dos elements dels quals avui, la nostra Església està tan i tan necessitada.
*Monjo de Montserrat.
Aquesta senyora, un dia, va agarrar el telèfon i sentí una veu que deia : «li parla el cardenal Tarancón» a la qual cosa ella, amb bon humor, respongué : «i jo la princesa d´Astúries». Tarancón li contestà : «No, senyora, que no és una broma, que sóc jo, Vicent Tarancón, que vinc de Manila i he estat amb el seu fill Adolfo, i li porte un regal de la seua part». Dª Modesta tota nerviosa respongué : «Ah, perdó, senyor.... és a dir, reverència.. vull dir... bé, no sé si és reverència o excel·lència, o allò que siga...». «Tranquil·la senyora, el seu fill em diu D. Vicent i així està bé. Allò important és que vostè ha donat un fill a l´Església, que és el que necessitem. Vinc encantat d´estar amb ell a Filipines».
Crec que l´humor que destil·la aquesta anècdota de Tarancón, amb la mare del nou superior dels jesuïtes, revela el caràcter dels dos personatges i de segur, que també del fill de la senyora Modesta, un home que, els qui el coneixen bé, han destacat el seu esperit de servei i de disponibilitat, així com el fet de ser una persona senzilla i oberta, profètica i alhora obedient i audaç. Tarancon era un home que sabia captar, de seguida, la vàlua de les persones. Per això no m´ha estranyat gens, que els jesuïtes hagen escollit al P. Adolfo com a nou superior general. Si Tarancon va quedar «encantat d´estar amb ell» volia dir que era un home amable i afable, un home de Déu, com ho va ser el P. Arrupe.
Crec que l´Església del nostre temps, necessita hòmens i dones amb sentit de l´humor, tal i com el tenien el cardenal Tarancón i la mare del nou superior dels jesuïtes. Perquè l´humor fa desaparèixer la crispació i el pessimisme. I a més, l´humor fa vore les coses i els esdeveniments, amb esperança i amb alegria. Dos elements dels quals avui, la nostra Església està tan i tan necessitada.
*Monjo de Montserrat.
