Politics i capellans de la transició, un exemple per tots.
La mort del qui fou Abat de Montserrat, Cassià María Just, i l'emisió a TV3 del documental "Bucarest, la memòria perduda", sobre un dels anomenats "pares de la constitució", Jordi Solé Tura, m'han fet reflexionar sobre polítics i capellans d'una època que molts no han viscut i no en saben res.
No vaig conèixer Cassià María just, tampoc he conegut en Jordi Solé ni el vaig votar mai, però tots dos, com tants d'altres capellans i polítics d'aquella època, em mereixen tot el meu respecte i admiració. Eren gent que en un moment difícil de la nostra història vàren saber estar allà on calia i fer el que s'havia de fer, sense dubtes, amb fermesa.
A Montserrat sempre hi ha hagut una comunitat de monjos comprobçmesos amb la seva terra i la cultura de la nostra nació. Cassià María Just va ser digne successor de l'abat Escarré, va tenir idees clares i va defensar la llibertat individual de cada persona per damunt, i a vegades en contra, del que deia el Varticà. Només cal recordar la darrera entrevista que li va fer Mònica Terribas on va defensar la que la llei de matrimonis homosexuals no posava en perill la família tradicional catòlica.
Cassià María just, malgrat ser abat de Montserrat, pertanyia a l'Esglèsia del poble, era un d'aquells membres de l'Esglèsia que creia que el més important eren les persones. En aquest sentit vull recordar qui fou durant molts anys el rector de la parròquia de Crist Rei, del barri barceloí de La Sagrera, el meu barri. Mossen Oriol va ser un d'aquests capellans que vivien les inquietuts de la gent. Recordo les assemblees de treballadors que s'havien fet a la parròquia en temps difícils, recordo també que el primer intent de reunió per fundar l'Assemblea de Catalunya va tenir lloc als locals d'aquesta parròquia els darrers anys del franquisme, intent que no va ser possible per la forta presència policial als voltants de l'esglèsia. Però l'Assemblea de Catalunya es va poder fundar dies més tard a la parròquia de Sant Agustí del casc antic de Barcelona gràcies al seu rector.
Durant el franquisme l'Esglèsia oficial, les altes jerarquies, donaven suport al poder establert, però a les acaballes del règim els capellans "de carrer" aquells que estàven en contacte amb la gent, donaven suport a l'oposició clandestina, al menys majoritàriament.
El polítics d'aquella època vàren saber estar al seu lloc també. Durant la transició van saber exercir les seves funcions amb responsabilitat, sense extremismes, fent pedagogia de les idees que defensàven, cedint per acostar posicions i arribar al gran pacte que va suposar la Constitució i l'Estatut del 1979. Un pacte que es va trencar anys després per part dels anomenats "constitucionalistes", ves per on!
Recordo haver-me passat hores davant del televisor escoltant els discursos d'uns i altres, de dretes i d'esquerres, tots ells defensant la seva postura i la seva opinió, amb respecte, sense insults, sense crits. Quina diferència amb els d'ara! Com enyoro aquella actitud responsable veient l'escarni i el circ que hi ha instal·lat al Congrès dels Diputats des de fa uns anys. Ja no es fa pedagogia, els discursos són buits, cada sessió és un seguit de retrets, cada campanya és una llista de promeses inassumibles. molt haurien d'aprendre els actuals líders d'aquells que fa trenta anys van saber fer la seva feina, millor o pitjor, potser es van quedar curts, segur que no van ser perfectes, però no dubtaria en canviar-los pels d'ara.
A vegades, veien els reportatges de les notícies polítiques, penso que vàrem tenir molta sort de tenir uns polítics i uns capellans com els d'aquella època, i també penso que si haguèssim tingut els que hi ha ara no hauriem sortit del pou.
A Montserrat sempre hi ha hagut una comunitat de monjos comprobçmesos amb la seva terra i la cultura de la nostra nació. Cassià María Just va ser digne successor de l'abat Escarré, va tenir idees clares i va defensar la llibertat individual de cada persona per damunt, i a vegades en contra, del que deia el Varticà. Només cal recordar la darrera entrevista que li va fer Mònica Terribas on va defensar la que la llei de matrimonis homosexuals no posava en perill la família tradicional catòlica.
Cassià María just, malgrat ser abat de Montserrat, pertanyia a l'Esglèsia del poble, era un d'aquells membres de l'Esglèsia que creia que el més important eren les persones. En aquest sentit vull recordar qui fou durant molts anys el rector de la parròquia de Crist Rei, del barri barceloí de La Sagrera, el meu barri. Mossen Oriol va ser un d'aquests capellans que vivien les inquietuts de la gent. Recordo les assemblees de treballadors que s'havien fet a la parròquia en temps difícils, recordo també que el primer intent de reunió per fundar l'Assemblea de Catalunya va tenir lloc als locals d'aquesta parròquia els darrers anys del franquisme, intent que no va ser possible per la forta presència policial als voltants de l'esglèsia. Però l'Assemblea de Catalunya es va poder fundar dies més tard a la parròquia de Sant Agustí del casc antic de Barcelona gràcies al seu rector.
Durant el franquisme l'Esglèsia oficial, les altes jerarquies, donaven suport al poder establert, però a les acaballes del règim els capellans "de carrer" aquells que estàven en contacte amb la gent, donaven suport a l'oposició clandestina, al menys majoritàriament.
El polítics d'aquella època vàren saber estar al seu lloc també. Durant la transició van saber exercir les seves funcions amb responsabilitat, sense extremismes, fent pedagogia de les idees que defensàven, cedint per acostar posicions i arribar al gran pacte que va suposar la Constitució i l'Estatut del 1979. Un pacte que es va trencar anys després per part dels anomenats "constitucionalistes", ves per on!
Recordo haver-me passat hores davant del televisor escoltant els discursos d'uns i altres, de dretes i d'esquerres, tots ells defensant la seva postura i la seva opinió, amb respecte, sense insults, sense crits. Quina diferència amb els d'ara! Com enyoro aquella actitud responsable veient l'escarni i el circ que hi ha instal·lat al Congrès dels Diputats des de fa uns anys. Ja no es fa pedagogia, els discursos són buits, cada sessió és un seguit de retrets, cada campanya és una llista de promeses inassumibles. molt haurien d'aprendre els actuals líders d'aquells que fa trenta anys van saber fer la seva feina, millor o pitjor, potser es van quedar curts, segur que no van ser perfectes, però no dubtaria en canviar-los pels d'ara.
A vegades, veien els reportatges de les notícies polítiques, penso que vàrem tenir molta sort de tenir uns polítics i uns capellans com els d'aquella època, i també penso que si haguèssim tingut els que hi ha ara no hauriem sortit del pou.
Albert Castany
Montgat, 16 de març de 2008.
Montgat, 16 de març de 2008.
