El va telefonar desesperada, malgrat que no eren allò que se’n diu amics de l’ànima, però en un parell d’ocasions li havia comentat que parlar amb ell la tranquil·litzava molt, perquè li deia: “tu ets dolç i saps escoltar” i aquell dia, ella necessitava a qualcú que l’escoltés i l’asserenés, per això el va telefonar.
A l’altra banda del telèfon, ella plorava i plorava sense consol, i res del que ell li deia ho aconseguia aturar. Ell tampoc podia parlar clarament perquè l’oficina on treballava estava plena de gom a gom i el seu cap de secció començava a posar-se nerviós i ja l’estava vigilant intentant deduir amb qui estava parlant, si era client o no, i que punyetes li estava dient, per això ell parlava ben fluixet i procurant vocalitzar de la manera més imperceptible possible. Però ella plorava i plorava sense aturall i ell no sabia com posar-hi remei, i cada vegada la situació s’anava posant més tensa i més contradictòria, una que bramava i bramava i l’altre “el kefe”que vigilava i ja requeria i ell, al bell mig, sense saber cap on tirar. Fins que va prendre una decisió d’aquelles que hi ha poques ocasions de prendre, però que estava segur que l’honoraria per tota la vida, i cerimoniós i equilibrat, va dir-li a la Magdalena ocasional.
.- Tranquil·la, diguem on ets i vindré tot d’una!
Ella li va explicar que era a casa i que l’esperaria impacient. Ell va penjar el telèfon, va respirar profundament, va tancar els ulls breus instants per concentrar-se i agafar forces i lentament es va dirigir cap el “kefe”.
.- Sr. J... me’n he d’anar
.- Però que ha passat alguna desgràcia familiar o cosa grossa? Va demanar el Sr. J.
.- No exactament, va respondre ell, .- però he d’ajudar a una amiga
.- Jovenet, va contestar el Sr. J. , .-o em dones una explicació clara i explícita que justifiqui el perquè te’n vas o sinó, no importa que tornis.
Ell, de fet ja esperava aquesta resposta, i en certa mida la desitjava, perquè hi ha moments en que s’ha de decidir entre lo important i lo accessori, o entre lo important i lo manco important, encara que fos el perdre una feina.
Per això, ni va contestar i amb pas decidit es va dirigir cap a la porta de sortida i la va travessar, segur que no ho tornaria a fer, com a treballador, en sentit contrari, però convençut de que aquella porta el conduïa a la dimensió de la coherència i la raó profunda. Per solemnitzar la situació va tancar la porta darrera seu amb un gran estrèpit.
Mentre pujava al taxi, se sentia reforçat i orgullós per la decisió presa i, va decidir continuar fent les coses així com s’han de fer, i li va demanar al conductor que fes tota la via possible per arribar a l’adreça on el necessitaven.
I el xofer així ho va fer, però per més que van córrer, en arribar al domicili,... ella ja s’havia reconciliat amb el “noviete” i,.... ja no plorava.
