No tots els dies es té la joia de veure en un camp de futbol nou gols, i tan ben repartits! En la memòria de l'afeccionat blaugrana ocupa un lloc d'honor l'apassionant partit contra l'At Madrid que va acabar ni més ni menys que amb un 5-4. Tot i que les eliminatòries de la copa del borbó fa molts d'anys que no tenen gran interès, durant la dècada de 1990 qualsevol partit contra els matalassers, que presidia l'intrèpid i corrupte Jesús Gil i Gil, era sinònim d'espectacle i de polèmica, i eren esperats amb el màxim interès pels afeccionats. Aquest enfrontament, en concret, passarà a la història de les remuntades històriques inoblidables, que va fer treure a l'afeccionat tota l'adrenalina acumulada. El roig i blanc, Pantic, jugador de procedència sèrbia, va aconseguir marcar 4 gols (tota una fita al Camp Nou) i avançar el seu equip amb un contundent 0-3, que gairebé donava l'eliminatòria per acabada. Només una màgica segona part, va poder fer reviure els moments més joiosos de l'esport rei, mitjançant la màgia del hat-trick de Ronaldo i del joc brillant del portuguès Luis Figo, dos jugadors que posteriorment es varen convertir en traïdors majors del regne, en passar a vestir la camiseta del màxim enemic dels que es fan i desfan. Havia de ser un jugador argentí, Juan Antonio Pizzi, que provenia del CD Tenerife (amics per sempre), qui estava predestinat a passar a la mítica blaugrana. Qui no recorda el crit de "Pizzi (infinitat d'ocasions), que bueno que viniste, Pizzi, que bueno que llegaste, Pizzi, sois macanudo, Pizzi"? Bobby Robson i "l'estimat" Jose Mourinho es varen trobar amb una carambola increïble, amb tot un espectacle que passarà a la història com un dels partits més apassionants de la dècada, i del període post-Dreamteam. M'agrada recordar les alineacions d'aquests partits mítics. Aquesta, en particular, si no m'equivoco, era: Vítor Baia, Abelardo, Blanc, Couto, Sergi, Guardiola, Popescu, Figo, De la Peña, Luis Enrique i Ronaldo. El partit va estar dirigit pel mediocre Gràcia Redondo. D'aquest conjunt de jugadors, cal recordar que el porter Baia va passar amb més pena que glòria, malgrat les grans expectatives que havia despertat el seu fitxatge. En canvi, el seu substitut, l'holandès Hesp, va sorprendre tothom per la seua qualitat i compromís amb l'equip i els colors. En aquest partit, Baia va tenir una actuació desastrosa. El portuguès enamorava totes les dones per la seua bellesa física, mentre que als amants del futbol ens alterava. Els asturians Abelardo i Luis Enrique es varen guanyar l'estima de tothom.
Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
No tots els dies es té la joia de veure en un camp de futbol nou gols, i tan ben repartits! En la memòria de l'afeccionat blaugrana ocupa un lloc d'honor l'apassionant partit contra l'At Madrid que va acabar ni més ni menys que amb un 5-4. Tot i que les eliminatòries de la copa del borbó fa molts d'anys que no tenen gran interès, durant la dècada de 1990 qualsevol partit contra els matalassers, que presidia l'intrèpid i corrupte Jesús Gil i Gil, era sinònim d'espectacle i de polèmica, i eren esperats amb el màxim interès pels afeccionats. Aquest enfrontament, en concret, passarà a la història de les remuntades històriques inoblidables, que va fer treure a l'afeccionat tota l'adrenalina acumulada. 
