Lectures: El Testimonio
Etienne Davodeau
Ponent Món
Etienne Davodeau ve avalat per tres magnífics àlbums, ja publicats per Ponent Món, com han estat “La mala gente”, “Caída de bici” i “Ha muerto un hombre”. En tots ells ha demostrat (especialment, pel meu gust al segon) ésser un narrador hàbil, sensible i amb un gran domini del llenguatge del còmic, i amb aquest que ens ocupa ara no es queda curt. Potser no és el millor que ha fet però com a mínim sí és un gir interessant i demostra inquietud i capacitat d'adaptació.
Davodeau parteix de la base del seu interès per les relacions humanes i la pròpia ànima de les persones, allò que sovint s'anomena “temàtica social” de manera frívola (com si fos quelcom allunyat de la realitat). A partir d'aquí munta les seves reflexions sobre una estructura de guió policíac per obtenir una història feta de personatges de carn i ossos que es cerquen a si mateixos. Hi ha molts indicis que ens menen a interpretar aquesta història en clau social, diàlegs a banda. Entre ells cal destriar la pròpia presència de certs secundaris o el mateix final, que en realitat conclou només la trama que importa.
De nou el pitjor enemic d'Etienne Davodeau és el seu estil de dibuix que, tot i la seva efectivitat, no resulta atractiu pels estàndards actuals. Potser per compensar-ho ens ofereix un treball de color digne d'admiració. En tot cas, el que a mi més m'importa és la narració gràfica, i en aquest camp s'ha de reconèixer que sap fer ballar el temps i la planificació al ritme de la seva música. Això, és clar, sempre dins una concepció clàssica.
En conclusió, estem davant un bon còmic que paga la pena llegir. Potser no és la millor obra d'Etienne Davodeau però és que aquest home tenia el llistó bastant alt. En tot cas, ha estat refrescant tornar-lo a trobar, ara embolcallat en un gènere amb més acció, cosa que sempre fa més entretinguda la lectura.
Si voleu una segona opinió, passeu per ca l'Utrescu...
Ponent Món
Etienne Davodeau ve avalat per tres magnífics àlbums, ja publicats per Ponent Món, com han estat “La mala gente”, “Caída de bici” i “Ha muerto un hombre”. En tots ells ha demostrat (especialment, pel meu gust al segon) ésser un narrador hàbil, sensible i amb un gran domini del llenguatge del còmic, i amb aquest que ens ocupa ara no es queda curt. Potser no és el millor que ha fet però com a mínim sí és un gir interessant i demostra inquietud i capacitat d'adaptació.
Davodeau parteix de la base del seu interès per les relacions humanes i la pròpia ànima de les persones, allò que sovint s'anomena “temàtica social” de manera frívola (com si fos quelcom allunyat de la realitat). A partir d'aquí munta les seves reflexions sobre una estructura de guió policíac per obtenir una història feta de personatges de carn i ossos que es cerquen a si mateixos. Hi ha molts indicis que ens menen a interpretar aquesta història en clau social, diàlegs a banda. Entre ells cal destriar la pròpia presència de certs secundaris o el mateix final, que en realitat conclou només la trama que importa.
De nou el pitjor enemic d'Etienne Davodeau és el seu estil de dibuix que, tot i la seva efectivitat, no resulta atractiu pels estàndards actuals. Potser per compensar-ho ens ofereix un treball de color digne d'admiració. En tot cas, el que a mi més m'importa és la narració gràfica, i en aquest camp s'ha de reconèixer que sap fer ballar el temps i la planificació al ritme de la seva música. Això, és clar, sempre dins una concepció clàssica.
En conclusió, estem davant un bon còmic que paga la pena llegir. Potser no és la millor obra d'Etienne Davodeau però és que aquest home tenia el llistó bastant alt. En tot cas, ha estat refrescant tornar-lo a trobar, ara embolcallat en un gènere amb més acció, cosa que sempre fa més entretinguda la lectura.
Si voleu una segona opinió, passeu per ca l'Utrescu...
