Diari setmanal digital, on hi deso articles meus de tant en tant. Son tots interesants, els articles dels col.laboradors.
Els meus els hi pogueu trobar:
http://www.disemdi.com/?s=Julian+Juan+Lacasa
Cadena d'emisores locals catalana, amb programació bilingüe (català i castellà). Té entre les seves estrelles actuals a l'Alfons Arús i els seus programes "Arucitys" i "Força Barça".
La més prestigiosa revista cinematogràfica francesa, que va influir molt en el cinema europeu i mundial, i d'on van sortir prestigiosos cineastes com en François Truffaut, que va començar aquí fent crítiques de pel.lícules. "Cahiers..." també té una edició en espanyol:
http://www.caimanediciones.es/
La ràdio pública de la Generalitat de Catalunya, amb una programació de qualitat i amb vàries emisores, siguin de música clàssica, informació, cultura i d'altres coses.
Bloc en dues llengües, català i anglès, on l'autora ens parla sobre tot, al seu estil personal i intransferible... diguem-ne, com tothom que hi som en aquests blocs de VilaWeb.
La productora d'Andreu Buenafuente, que produeix tota mena de programes de televisió, des de la mítica sèrie "Plats bruts" fins el mateix programa de l'Andreu, sigui qual sigui el canal on hi treballa.
Un dels millors humoristes gràfics de l'Estat espanyol, el veterà Antonio Fraguas De Pablo "Forges" i els seus personatges sempre amb ulleres, com ell mateix.
El nostre estimat i simpàtic showman, actualment triomfador a Antena 3 TV amb el seu peculiar estil, en la seva pàgina web. També té una altra, www.buenafuente.tv , dedicada al seu programa televisiu actual.
El setmanari satíric francès per excel.lència, que a l'Estat espanyol va tenir un equival.lent, que va durar poc de temps, dit "EL COCODRILO". Independent de tal manera que no duu mai publicitat en les seves vuit pàgines setmanals, en l'impressió format vànova de llit de matrimoni.
Diari electrònic francès dedicat als seus compatriotes residents a l'estranger (www.lepetitjournal.com). Però inclou moltes edicions locals, algunes d'elles a l'Estat espanyol, i una d'elles dedicada exclusivament a Barcelona, l'accès del qual us deixo aquí.
Curiòs i interesant programa de ràdio cinèfil, amb gairebé vint anys en antena a la Cadena SER, i que va fer famòs un peculiar crític de cinema: Teófilo el Necrófilo, nebot d'Hannibal el Caníbal.
La dibuixant iraniana autora del còmic original de "Persèpolis" i d'altres obres igualment interesants, una visió diferent de la societat del seu país a travers dels seus ulls femenins.
Mortadel.lo i Filemó, els agents de la TIA, l'inútil Professor Bacteri, el Super Vicenç, l'Ofèlia, la Irma... tots aquests personatges immortalitzats per Francesc Ibáñez, que també tenen la seva definició al Viquipèdia:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Mortadel%C2%B7lo_i_Filem%C3%B3
Curiosa pàgina web francesa d'un personatge femení que es dedica a parlar sempre de la seva fascinant vida, que té el seu encís. Un exemple de certa part de la societat d'avui.
Pàgina web dedicada a un dels més grans catalans universals, el genial músic Pau Casals, que fins i tot va emocionar Kennedy a la Casa Blanca interpretant amb el violoncel "El Cant dels Ocells"
En memòria d'aquesta magnífica revista de còmics francesa, apareguda el 1954 i desapareguda el 1989. Aquesta pàgina web fa el record dels seus millors moments.
De les més importants cadenes de ràdio europees, destaca amb veu pròpia la famosa cadena francesa, amb seu a París. La nostra Catalunya Ràdio és semblant a Radio France, amb vàrios canals de ràdio: un generalista i d'altres temàtics.
Una simpàtica pàgina web amb una cosa tant de la nostra terra i tant d'entranyable: les auques. I amb tot això que ajudi a difondre la nostra cultura arreu del món.
Acudits diaris del diari "PÚBLICO" d'en Bernardo Vergara. I "PISO PARA CUATRO", divertit còmic sobre la difícil convivència a una casa compartida. Jo mateix comparteixo piso, així que m'identifico amb la pobreta Doris, la protagonista, que té que compartir el pis per l'augment de l'hipoteca.
Pàgina web d'una distrubuidora de DVDs, amb la novetat que son molts d'ells clàssics del cinema que inclou cadascú el doblatge en català que es va fer, en el seu moment, per a la seva emissió a Televisió de Catalunya.
L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.
Quan es compleixen dos segles de l'alçament popular del 2 de maig de 1808, persisteix el debat al voltant del significat històric i ideològic d'aquella data i dels successos que hi ha concatenats. Davant de la impressió molt estesa que l'efemèride va ser el punt de partida del naixement d'una nació, que es va concretar quatre anys després a les Corts de Cadis i l'aprovació d'una Constitució de caire liberal, no és menys sòlid el parer dels que només veuen en els successos del 2 de maig un moviment popular contra l'ocupació napoleònica de la Península i a favor de Ferran VII. Menys controvèrsia hi ha pel que fa al caràcter homogeni de l'oposició a l'ocupant i, per aquesta mateixa raó, a la ràpida complicitat amb la revolta dels millors caps liberals, sense distinció de territoris. Només cal repassar els fets d'armes o les inquietuds dels diputats de Cadis per arribar a aquesta conclusió. L'herència artística, assagística i literària del segle XIX espanyol recull amb enorme riquesa i varietat de registres aquest panorama, no poques vegades deformat per la calor de la discussió. Potser l'única gran coincidència de tots els corrents de pensament és la de conferir al 2 de maig un caràcter seminal. El va tenir, en tot cas, per als liberals de Cadis, que van veure en la guerra contra l'ocupant l'ocasió de fundar un Estat modern i unitari, hereu de les Llums. I el va tenir per als afrancesats, que van creure arribada l'ocasió d'escombrar l'antic règim de la mà d'una dinastia nova, encarnada en la figura de Josep I Bonaparte. Ni uns ni altres van aconseguir que els seus somnis es fessin realitat, i la restauració borbònica va comportar el pitjor obscurantisme. La historiografia catalana no és aliena a aquest debat. L'anomenada aquí, com en molts altres llocs, guerra del francès va respondre a pautes similars a les de la resta d'Espanya, tant en la guerra com en l'expressió política de la resistència a l'ocupant. Els diputats catalans van tenir un paper destacat en el naixement de la Constitució del 1812 i el poble en armes contra la invasió es va atenir als paràmetres propis del nacionalisme preromàntic espanyol. No va ser fins entrada la segona meitat del segle XIX quan van aparèixer els primers teòrics del catalanisme polític i del nacionalisme modern i, amb ells, la revisió no tancada sobre quin va ser el sentit que van tenir per a Catalunya les jornades de maig de fa 200 anys.
2/5/2008 ELS DIES VISCUTS // XAVIER FEBRÉS
Afrancesats
LEONARD BEARN
XAVIER FEBRÉS
A casa meva sentia dir, de petit: "Si el timbaler del Bruc s'hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara seríem francesos". Ho deien en un sentit d'oportunitat malaguanyada. Devien ser uns afrancesats. Avui es commemora el bicentenari de la revolta popular madrilenya del 2 de maig contra l'ocupant napoleònic, quan el rei espanyol Carles IV havia fugit i abdicat, l'exèrcit mirava cap una altra banda i les classes dirigents dormien. A Catalunya, el primer aixecament es va produir el 2 de juny a Manresa. Va ser el detonant d'allò que els espanyols anomenen guerra de la independència i els catalans, guerra del francès (1808-1814). En realitat, ho va ser de moltes coses més que avui encara es debaten, perquè som un Estat format de mala manera. El país es va dividir entre absolutistes i liberals, entre patriotes i afrancesats. Al moment de finalitzar la guerra, la restauració borbònica i el retorn de l'absolutisme en la persona de Ferran VII va allargar les malformacions de l'Estat espanyol durant prop de dos segles, fins a l'altra restauració borbònica, més liberal, de la Constitució democràtica del 1978 i la seva decidida vocació europea. Durant els dos segles de modernitat perduda, els historiadors espanyols van polemitzar sobre les dues visions esquemàtiques del conflicte, sobre les dues Espanyes de sempre. Ara ha sortit a la palestra un periodista i novel.lista d'èxit com Arturo Pérez Reverte per desfer el nus gordià com sempre s'han desfet els nusos gordians, d'un tall net. És a dir, parlant clar. En la seva última novel.la Un día de cólera sobre el 2 de maig madrileny, recorda l'escriptor que quatre gats marginals i desarmats es van sublevar heroicament a la capital contra l'exèrcit més poderós del món i van desencadenar la resta. En una entrevista afegeix: "Paradoxalment, una jornada admirable en ella mateixa ens va deixar inútils per a la modernitat". Els liberals espanyols, qualificats d'afrancesats, van viure com van poder la tragèdia d'haver d'optar entre l'invasor carregat d'idees modernitzadores o el compatriota que s'hi enfrontava en nom de la tradició, el rei i la terra. La majoria es van exiliar i l'Espanya moderna es va construir d'aquella manera tan ranquejant i excloent. De petit, a casa, encara eren una mica afrancesats.
Bar Pastís
No crec que l'afrancesament genètic hi tingui res a veure, però em sumo al miler de signatures que ja ha recollit el propietari José Ángel de la Villa contra l'amenaça de tancament del bar Pastís de la rambla de Santa Mònica, després d'una denúncia per excés de soroll. Que un establiment històric, petit com un didal, amb les seves actuacions de música en viu, pugui ser inquietat per excés de soroll, sembla una mesquinesa impròpia. Al bar Pastís se li ha de fer un monument, no un expedient.
Jordi Lara
Si volen paladejar el plaer que proporciona la lectura dels llibres que estan ben escrits, no es perdin els set relats autobiogràfics de Jordi Lara titulats Una màquina d'espavilar ocells de nit (Edicions de 1984). Els personatges reals són uns músics de cobla i compositors de sardanes amb els quals el jove autor ha compartit l'activitat professional. És un tema que pot semblar poc cosmopolita, poc modern. No s'enganyin, es tracta d'una alenada d'aire renovador.
2/5/2008 OPUS MEI // JOSEP PERNAU
Bales de Napoleó contra el poble
JOSEP Pernau
Vivim en el país del debat permanent. El pensament és lliure i de la discussió sobre les idees en surt la llum. Espero que la bombeta de la raó es deu haver encès en un tema que no quedava gens clar els últims dies: ¿assistirà Mariano Rajoy a la recepció que ofereix avui Esperanza Aguirre amb motiu del 2 de maig, festa de la Comunitat de Madrid? Es compleixen dos segles de l'aixecament del poble de Madrid contra els soldats de Napoleó i la presidenta autonòmica presenta un front sòlid de madrilenys contra francesos, que els historiadors desmenteixen. Eren les classes populars contra els ocupants, mentre que els absolutistes i els nobles es van quedar a casa. I aquí apareix Alberto Ruiz-Gallardón amb una declaració que contradiu la versió d'Esperanza: "El 1808 no es va afusellar cap aristòcrata". Els nobles pacten. Les víctimes dels afusellaments eren esparracats. Al seu famós quadro, Goya els va immortalitzar amb amor i admiració. ¿Assistirà Ruiz-Gallardón a la recepció? La presidenta de la Comunitat el deu considerar descendent d'un afrancesat. El seu besavi va ser el compositor musical Isaac Albéniz, que va viure els últims anys de la seva vida a França, on va morir. Per cert, que el mateix Isaac va néixer a Camprodon. Nascut a Catalunya i amb llargues temporades a França. Alguns deuen opinar que això s'ha de notar. Les diferències amb Esperanza deuen tenir una explicació. La commemoració del 2 de maig de 1808 ha estat polèmica des d'abans de començar. Hi haurà una gran varietat d'actes i perquè tota la població, sense distinció de classes socials, senti l'orgull dels seus valerosos avantpassats, el canal autonòmic de Telemadrid prepara una sèrie.
Ja he parlat sovint del tema, i coneixeu la meva opinió, que és semblant a la dels tres articles. Però preparo un comentario semanal que parlarà alhora dels dos Maigs que es commemoran, ara: el Maig del 1968, també polèmic, i aquest altre.
EDITORIAL
