Generant CO2 com un desesperat dalt d’un 747 tornant del Solar 2008 tinc una estona per reflexionar amb aquests darrers dies a San Diego. Indubtablement tenim al davant un repte energètic que trascendeix el mer fet d’una “activitat industrial” per esdevenir columna vertebral d’una revolució a tots els efectes: social, econòmica, tecnològica, humanista. I d’abast mundial.
Pot semblar molt grandiloqüent, interessat, o fruit d’una sobredossi enllaunada de debats i reflexions. Perquè com a éssers socials, del debat d’idees en sorgeix entusiasme i força. I probablement en part és cert i en demano la llicència.
Dit això, no puc més que lligar aquest repte amb el nostre país petit.
La meva experiència professional en el sector de les energies renovables neix farà ja 9 anys. I d’ençà a les hores m’ha obsessionat la“Generació Distribuïda d’Energia”, que bé a ser plantejar el sistema energètic des d’una òptica de demanda o “com consumim energia”; com la transportem i la distribuïm, i; finalment com la produïm.
Amb aquest vector anem passant irremediablement per l’estalvi i eficiència energètica, la DSM (Demand Side Management o Gestió Activa de la Demanda), les microxarxes i xarxes intel·ligents, la producció aprop del lloc de consum i les energies renovables, d’entre les que en destaco, de manera especial, l’energia solar (una altre promesa pendent per un futur post …).
I la meva experiència és en el camp tecnològic R+D, indústria i moviment social. Per tant, malgrat limitat, parlo amb una certa visió global del sector a Catalunya. I no sóc optimista. I n’hi ha per tots.
Sóc dels que crec que la realitat és modificable i la podem modelar, però s’ha de fer. PENSAR i FER. Ni res està predit ni hi ha forces obscures. No podem renunciar a res i per això em desespera una constant que identifico –quasi com a pròpia ja del caràcter català-: la manca total de comunicació entre els diferents agents involucrats en el sector energètic a Catalunya. Indústria, Universitat, Societat, Administració.
Això ens fa estar a la cua, donar batzegades, perdre oportunitats dedesenvolupar una indústria líder que apuntali l’economia catalana del s. XXI, incorporar la metodologia “post-normal” de gestió d’allò complexe tot incorporant la ciutadania en el procés científic. Defensar el territori i aportar valor a la societat. Fer País, al meu entendre, perquè ningú ho farà per nosaltres.
Els americans són pràctics. Com que veuen negoci, ja s’espavila la industria i el venture capital a liderar el sector; a Alemanya, l’administració ha jugat un paper clau per afavorir el creixement del sector d’energies renovables. A Catalunya “hem tingut la sort” que l’Estat espanyol (concretament, el PP de l’Aznar) va apostar per un sistema d’estirar la demanda basat en una prima per l’energia d’origen solar (nosaltres per si solets estic segur que no ho haguéssim fet). Això ha fet que passem del 2004 de menys de 50 a més de 800 MW instal·lats al juny de 2008 (estimació), generant un negoci associat de 4.500.000.000 euros en poc menys de 4 anys (per contextualitzar la dada, només a Alemanya, amb un 30% menys de recurs solars, només durant l’any 2007 van instal·lar 1.100 MW). D’aquesta potència, Catalunya-Principat amb prous feines arribarà a un 5%, malgrat representar el 20% en pes de població i 18% PIB.
Això fa que, com que la prima solar es paga via factura elèctrica dels ciutadans i indústries, tinguem un “dèficit tarifari renovable” (a sumar-hi el “dèficit fiscal”, us sona? Però aquest exclusivament per culpa nostra). Al que s’hi suma el menor desenvolupament de la indústria catalana, menor creació dellocs de treball i pèrdua de know-how i la sortida de capital català per projectes solars a l’Estat espanyol. A part de “fer riure”. Un altre sort ha tingut el País Valencià, on ha anat sensiblement més bé.
Només fem que mirar-nos el melic i el temps passa. I les oportunitats també. No ens ho podem permetre.
Hem perdut el primer tren d’energia solar. Tanmateix en vindran més, d’aquesta i d’altres tecnologies. També ens ho perdrem?
