13/5/2008
Feia dies que no m'hi posava i avui ho faig. Escric, perquè m'he aturat davant d'una paret i no tinc res més a fer. Sempre és igual: camines absort i de sobte una paret que t'obliga a gastar un pensament, sobretot un pensament de consciència. Defujo els pensaments repetitius i tristos que sempre m'empenyen a preguntar-me el mateix: jo en aquest món. Avui, es el primer dia de tres en què no plou. En si mateixa aquesta frase no és gran cosa, però serveix per engiponar un espai en blanc. De vegades penso que cap als vint anys hauríem de saber el que esdevindríem després. Hi hauria d'existir una llista amb tres o quatre possibilitats. Aleshores veuríem de debò si la nostra voluntat serveix per alguna cosa. Com que aquestes cabòries no duen enlloc, miro el rellotge, que és una altra cosa que tampoc serveix per gaire, quan per un atzar, avui, disposes de tot el teu temps. El temps és la meva gran obsessió. Molt sovint em sorprenc contant anys enrere: fa quatorze anys érem al noranta quatre, i de seguida intento copsar una instantànea, molt sovint és una instantànea objectiva: un jocs olímpics, un mundial de futbol o en un nivell més íntim una imatge d'algu proper que ja no hi és. Aleshores conto l'edat que tenia aquell familiar absent en aquell temps i calculo els anys que va viure fins a la seva mort i continuo calculant més o menys els anys que em queden en funció dels anys que ell va viure des d'aquella data recordada fins a la seva mort: trenta. Calculo la meva desaparició amb aquesta perspectiva inútil i absurda, però per un moment em tranquil·litzo i puc continuar caminant fins que trobo una altra paret.
