Com acabarà el proper congrés del PP? Amb pa
i ceba? Com el ball de Parra? L’eixida del duo Caixa i Faixa (Zaplana i Acebes)
ha suposat un aparent canvi estratègic important, però a Rajoy encara li queda
molta cuca viva i molt de verí escampat. La María Sangil i altres
encara tenen ganes de croada a mata’m o et mataré. De fet, en la ponència
política del PP –de la qual Sangil n’ha estat redactora en cap per més que ara
se n’haja desdit– flueix encara molt de verí guerracivilista. El mateix verí
que ha convertit el PP en un partit empestat i sense amics. Ha jugat sempre al
tot o no res i contra tothom, i amb no res s’ha quedat. Millor per al PSOE, val
a dir-ho, que sap que al PP no més li val la majoria absoluta si vol fer-lo
fora del poder, i ara ja s’ha vist que l’estratègia de la confrontació
guerracivilista té un sostre que, de moment, sembla insuperable. El PP ha
aconseguit fidelitzar una milionada de vots d’un electorat en guerra permanent,
però tot i amb això no n’ha tingut prou per fer-se amb la majoria absoluta, i
potser també farà curt dins de quatre anys. Li ha deixat el llit tan ben fet al
PSOE que aquest s’ha permès el luxe de tenir un govern en minoria, sense haver
de pactar amb les oposicions minoritàries. I les oposicions minoritàries, que
dins l’Espanya Uniforme i Constitucional tenen com a única aspiració la de ser
frontissa per a poder traure’n resquit –digueu-li almoina o bé propina–, s’han
quedat com la nòvia de Pinet, amb la cara llavà
i el monyo fet. Aquestes oposicions pactistes a tota ultrança necessiten un
altre escenari que els permeta deixar ser el que ara són: frares de cabotada.
No fóra estrany, doncs, que, malgrat el verí
guerracivilista que encara destil·la la ponència política del PP contra els
altres nacionalismes, Rajoy busque al juny abandonar l’actual marca ultraguerrera
i decidesca refer amistats ara contrapuntades que li puguen permetre tornar a
governar, és a dir, a fer negocis, ni que siga en coalició. Més val això,
pensarà Rajoy, que no l’actual llebrosia de la qual li fuig tothom. Aquesta
situació manté inoperatius CiU i PNB, entre d’altres, que agraïrien un canvi
d’escenari, una nova disponibilitat de l’altre partit espanyol que els
permetera tornar a ser visibles i necessaris.
Amb tot, Rajoy no té bona
peça al teler. Pot obtenir una victòria en el congrés perquè Aguirre no és
alternativa, i els qui voldrien nous ariets contra el castell del PSOE poden
pensar que mentre no troben un líder amb una banya més dura i esmolada que en
Rajoy és preferible no desgastar més el partit i que Rajoy vaja fent la viu-viu.
Encara hi ha quatre anys de coll. Però Rajoy sap que, guanyant i tot el congrés,
el seu escenari és el d’una carronyeria, i ell la carronya que tots els voltors
del seu partit volen cruspir-se. No fóra d’estranyar si després del juny Rajoy
intentara refer amistats i, posem per cas, aprofitara alguna esquerda per moure
alguna moció de censura amb els nous amics i posar al por al cos de Zapatero.
Així, mostrant la possibilitat d’un retorn al poder, ni que siga en coalició,
alegraria la parròquia dels qui volen tornar a manar i fer negoci i coronarien
Rajoy nou emperador del PP, posant en la picota els reductes més actius del
guerracivilisme. Trobe que aquesta és l’única possibilitat que li queda a Rajoy
per no convertir el postcongrés en un calvari sense futur: abandonar el
guerracivilisme que ha marcat fins ara l’estratègia del PP i tornar a fer
amics. Si això no passa, el PSOE pot continuar tranquil en el poder. Ara i dins
de quatre anys. Veurem com queda al final aqueixa ponència política tan
continuïsta: si és esmenada per poder obrir un nou escenari, si s’aprova per a
consum intern i l’acció política serà tota una altra, o si Rajoy continua
captiu dels guerracivilistes i fent, doncs, d’àngel bovo fins que li troben un
relleu; un relleu que tornarà a entropessar en la mateixa pedra.
Si Felip V i Alfonso Rus representen la devastació de l’espai viscut, l’aniquilació de la memòria col•lectiva, ací volem recuperar la història viscuda, la història quotidiana de Xàtiva a través del testimoni viu dels socarrats i socarrades que estimen la ciutat.
La Cuca Salamanduca és un espai per recuperar i compartir cultura popular, sobretot la literatura oral de Xàtiva i la seua redor. Hi trobareu rondalles, acudits, relaixos, sussoïts, endevinalles, embarbussaments...
Blog del cantant més famós del carrer Hostals, Portal de sant Miquel, Illeta de sant Miquel, sant Ramon, la Mercè, Sant Jaume, Argenteria, Na Pinyola, Pouets, sant Roc, Font Trencada, Febra, la plaça la Bassa, de l'Espanyoleto i més enllà, molt i molt més enllà
