Havia arribat a la feina com sempre, atrafegat i una mica adormit, Va treure la tarja de marcar l’entrada i la va posar al terminal del control de presència, la maquineta va fer “clang” i ell es va dirigir cap a la porta d’accés a les oficines. De reüll, però, va observar que en Joan, l’ordenança de la porta, l’havia estat resseguint amb la mirada amb un interès exagerat, potser i tot, fora mida, i això li va semblar una mica estrany, perquè, si no recordava malament, ell havia dit “Bon dia” a l’entrar i en Joan l’havia contestat, i per tant, per això no podia ser. De totes maneres caminant ja havia arribat a la porta del seu despatx i no va voler donar més voltes a la qüestió i per tancar el tema va pensar: “A vegades, tots tenim unes actituds ben estranyes i no cal demanar-se res, és així i punt, qüestió tancada”.
Va encendre l’ordinador i, com feia habitualment, es va posar a revisar les feines previstes per avui, i que ja havia anotat a l’agenda els dies anteriors. Va ser en aquell moment quan va entrar na Maria, la seva secretaria, per dir-li que un tal J. F. era a la sala d’espera i volia parlar amb ell. Però per dir-li això, na Maria, na Marieta com ell l’anomenava quan estava de bon humor, es va aturar dues vegades i a un silenci de plom que va durar uns segons eterns, hi va afegir una mirada sense parpelleig entre inquisidora, sorpresa i preocupada, que a ell realment el va inquietar.
- Passa alguna cosa, Maria?, va demanar
Na Maria es va torbar uns instants en contestar, però finalment ho va fer: - No, no passa res.... però.
- Però què, Maria. Quin és el problema, diguem?.
- No, de problema no n’hi ha cap... però... què et trobes bé?
- Com si em trobo bé, em trobo perfectament, és dilluns, i ja saps que els dilluns, a vegades, costen, però estic bé, molt bé. Però perquè ho dius?.
Na Maria es va com empegueir per continuar parlant, perquè semblava que cada vegada li costava més, però abaixant el cap i, gaire bé, returant, va dir: -És que estàs pàl·lid, bé, realment molt pàl·lid, com a grogós i tot, i fas unes ulleres estranyes,...
- Bé, Marieta, ja n´hi ha prou! (aquesta vegada, lo de Marieta i el prou!, era per assenyalar la seva superioritat) t’he dit que estic perfectament bé i s’ha acabat, digues al senyor J. F. que esperi deu minutets i l’atendré, ja t’avisaré quan l’hagis de fer passar, adéu.
Sabia que na Maria era exagerada en moltes coses, però malgrat això i la impermeabilitat i enteresa que ell havia volgut aparentar davant d’ella, a ell mateix no es podia enganyar, i havia de reconèixer que l’estranya mirada d’en Joan a l’entrada i l’explicitació de la també, estranya mirada, de na Maria, el començaven a trasbalsar. Va decidir que el millor que podia fer, era aturar intranquil·litats i cabòries i anar a prendre un cafetet regenerador.
Va pujar al primer pis, i va anar fins al recó on hi havia la màquina de cafè, i oh!, quina sort!, allà també hi era en Pere, el seu amic Pere, cap de comptabilitat però sobretot bon company i bona persona, i alleugerit per la trobada, el va saludar efusivament: Uep Pere!, Bon dia, com va?
Però en Pere no va respondre-li amb el seu habitual –“Ho fem anar”, marca de la casa, al qual solia acompanyar d’una rialleta innocent, gaire bé infantil, sinó que se’l va quedar mirant en silenci, i després, seriosament i amb gest preocupat, li va dir:
-No estàs bé?
Ell li va respondre: -Sí, si estic bé, perquè ho dius?.
-Fas mala cara, estàs pàl·lid, molt pàl·lid, estàs blanc. Va aclarir en Pere
Ell, ja sense esperar res més, va entrar d’una revolada a l’escusat del costat i es va mirar al mirall, i efectivament, estava pàl·lid, molt pàl·lid, per ser precisos amb un to groguenc, com havia puntualitzat na Maria i, exactament, unes ulleres d’una tonalitat gris moradenca a la part inferior dels ulls li donaven un aspecte de malalt, molt malalt.
I va ser, en aquell precís moment , en que va prendre consciència de la gravetat del tema quan tot el que l’envoltava va començar a donar voltes i un mareig incontrolable, sense cap caminoi enrere, es va apoderar d’ell i el va fer caure a terra.
Quan encara s’escoltava la sirena de l’ambulància que s’enduia l’amic desmaiat cap a l’hospital, en Joan, na Maria i en Pere, varen convenir, ... tots tres varen convenir, que la broma que havien muntat, havia estat massa pesada, exageradament pesada.
