Avui he tingut l’ocasió d’assistir a l’acte organitzat per l’Ajuntament de Barcelona i sobretot pel braç armat de promoció econòmica, l’agència de desenvolupament local, Barcelona Activa, a la tradicional cloenda de la trobada d’emprenedoria referència de Catalunya. Barcelona va ser pionera l’any 2001 en organitzar el dia de l’emprenedor, per valoritzar i contribuir a l’impuls de la creació d’empreses i del fet emprenedor per si sol. L’any 2002 la Comissió Europea va instituir la figura del dia de l’emprenedor, organitzat a més de 30 ciutats europees. El dia de l’emprenedor, de fet són dos dies, on hi ha una combinació de seminaris, trobades, teorització i pràctica sobre l’emprenedoria, els business angels, spin off varis, vivers... Aquest any el balanç ha estat de 4.100 persones i que té com a col·lofó, els premis aquest anys rebatejats com a “Premis Barcelona capital emprenedora”.
En els parlaments sobretot del regidor de promoció econòmica, en William Carnes i del mateix Conseller Huguet, el denominador comú de l’estratègia de Lisboa i la necessària inversió de prioritzat en línies, accions i polítiques que fomentin la societat del coneixement. La verbalització del Conseller Huguet, tal com ens té acostumats, ha estat bona. Catalunya inicia una revolució industrial que té els antecedents en el segle XVIII, induït amb l’actiu més important que té el país, la creativitat, permet arrencar el vol cap a un canvi de sistema econòmic, per tant, social. Aquest fet, el de la creativitat, el d’espavilar-nos, el de ser emprenedors, ho pivotava també per la situació que Catalunya no és un país on hi hagi recursos naturals que hagi permès poder viure dels rèdits externs o “fàcils”, i que això ha fet que obligatòriament la gent hagi d’emprendre el vol, arriscar-se,...
La cerimònia d’entrega dels premis, llarga i realment en algun moment amb ganes d’escanyar a la presentadora, que era la figurant de la Mònica Terribas a Polònia, ha servit per veure les seleccions del millor pla d’empresa, la millor iniciativa empresarial iniciada amb microcrèdit, a la millor idea de negoci i a l’empresa “gacela”, sempre en el marc de la ciutat de Barcelona. Molts guardonats són spinoff d’universitats i més d’una iniciativa o empresa realment interessant. El país fomenta que es creïi la situació o possibilitat que la gent emprengui, o en moments de recessió i declivi d’alguns sectors, l’atur i repercussions col·laterals seran notables, a aquells territoris on hi hagi més ous i més cistells. I aquí és on enllaço el projecte Vila Icària.
Vila Icària va ser un projecte començat a pensar a finals de 2002 i que finalment s’ha inaugurat aquest abril de 2008. Ha estat un projecte coliderat i coimpulsat entre l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses i la Fundació Eduard Soler de Ripoll. És d’aquells projectes que des l’equip d’esquerra de l’ajuntament i jo com alcalde ens en podem sentir orgullosos. És una demostració clara que il·lustra la capacitat de generar polítiques i projectes que van més enllà d’asfaltar carrers, potabilitzar aigua o posar bombetes a les faroles (obsessió única de molts alcaldes i alcaldesses). Vila Icària va ser un projecte que tot i que l’ajuntament no podia ni tenia diners per aconseguir-lo, es va ser capaç de convèncer, seduir i que ens seduïssin, d’un viver d’empreses que té el valor afegit que a més és el lloc on no només t’emancipes professionalment, sinó també personalment. Un dels socialistes utòpics, Cabet, es va inventar unes societats igualitàries i ordenades, que es van poder arribar a posar en marxa en tímids i fracassats intents on hi havia un ordre establert de la societat per cadascú fer un cert paper, com deia, ja pautat. Per altra banda, en la mitologia s’explica com l’Icar, amb ganes de volar i arribar al cel, es confecciona unes ales de cera, té l’enginy de fer aquest artilugi, que quan a mesura que va pujant, aquest emprenedor aeronàutic es troba que se li fonen les ales i fracassa desplomant-se. Doncs bé, Vila Icària de Sant Joan volia i vol ser un lloc al pre pirineu, on hi ha un edifici pensat on hi hagi emprenedors que visquin i treballin en un entorn d’altra gent que estigui en una situació similar. A més, sota el paraigües, brillant i necessari de la Fundació Eduard Soler i més concretament del CIEM. La meva preocupació actual, és la poca intensitat de dedicació i estima que estic detectant amb l’equip de govern actual de l’ajuntament. Un projecte és molt important engendrar-lo, fer-lo néixer, que hi hagi un part. Aquesta primera fase és la que tradicionalment és més complicada, però posteriorment n’hi una altra de transcendental que és la de modular el creixement, dedicar-hi carinyo, treball i energia, perquè aquest llançament sigui un èxit continuat. Aquí com deia abans és on em preocupa la situació actual. L’ajuntament és necessari que tingui criteri sobre qui té accés a les favorables condicions d’aquest equipament. És desitjable, és necessari deixar alguna setmana, alguns mesos, alguna plaça buida del viver o dels habitatges, abans d’agafar el primer que passa, sense valorar si aquella iniciativa té realment una projecció o pots ajudar a posicionar el municipi i comarca.
Per cert, el premi als guardonats a la gala de Barcelona capital emprenedora, era un petit ocell de papiporeflèxia, com també ho és la reprentació de l’home alat de l’ícar deVila Icària, vila d’emprenedors de Sant Joan.
Quanta sapiença, amb tant poques paraules. Homenatge a totes aqueslles persones del segle passat "que no sabien de lletra" però que tenien més lletra que ningú.
