Com va començar tot?

No m’havia plantejat mai ser voluntària de cap ONG. No m’agraden certes actituds paternalistes que tenen amb països del que nosaltres anomenem tercer món. Però un dia vaig anar a casa d’un amic que acabava de tornar de Rwanda i em vaig horroritzar amb el que explicava. Encara recordo que l’entrecot  al pebre que tenia al plat  es va quedar tal i com estava.

Horroritzada?

Exacte. Aquest amic explicava el que havia vist al país. . La informació no em venia de nou, n’havia sentit a parlar a la televisió i altres col.legues però ell ... en va parlar d’una manera que...Ens va explicar com havia assistit dones i nenes que havien estat violades repetidament durant mesos. Fetes servir com esclaves sexuals. Va parlar de nadons, que només amb 7 mesos ja havien estat mutilats amb pistoles i canyes de bambú. .

I llavors et vas plantejar actuar?

No, em vaig acabar de decidir un dia que ens ensenyava les fotografies que havia fet durant la seva estada. Ens anava dient aquest es tal, i aquesta qual i vaig pensar una cosa tan tonta com “ tenen nom”, no els hi havia posat mai,  i ja va estar. Li vaig demanar al meu amic que em donés el telèfon de la ONG i em vaig posar en contacte amb ells, de seguida van obrir-me les portes.

Per que Àfrica?

Potser per que tinc un fill adoptat de Madagascar. No o sé. Mai m’he tancat en res i no descarto cooperar en altre projecte de Matres Mundi , però els africans m’agraden. M’agrada la seva manera de fer i m’agraden les seves dones. Són fortaleses .

Parla’m de la teva feina amb la ONG.

Matres mundi és una ong dedicada a la salut maternoinfantil. Tenim més de 130  projectes oberts a diferents països en vies de desenvolupament del món. Intentem que les dones i el nens no es vegin desprotegits i puguin tenir uns mínims serveis mèdics. Jo no faig gran cosa, la logística no es cosa meva. Val a dir que els que treballen en aquesta ONG es deixen la pell per a que les coses surtin a la perfecció. Tot i que molt d’ells ja són metges retirats, prioritzen els pacients per davant de tot.

La meva feina és relativament senzilla. Baixo un cop a l’any a Rwanda i el Congo amb un equip de metges i ens ocupem dels pacients durant el nostre itinerari. Fem cirurgies vaginals reparadores a les dones que han estat violades o tenen fístules .

Treballen sols?

No, per sort tenim al costat els voluntaris del país. Són metges i infermers del propi país que ens són de gran servei. Ells estan tot l’any allà i ens expliquen la història de les persones que intervenim. A més a més els hi baixem material i els ensenyem com han de curar  les persones que atenen i com poden evitar riscos per a les dones que donen a llum i als seus infants.

Home , tan senzill no deu ser.

No , no ho és però no m’agrada parlar del que faig. Prefereixo parlar de per que ho faig. Del problema que hi ha al país. Jo ajudo com puc a unes dones que no tenen res, que estan desprotegides per que el seu govern és incapaç d’ocupar-se de la seguretat ciutadana. No poden controlar les guerrilles que tenen dins les seves fronteres i aquestes es dediquen a raptar dones i nens. Dones per fer-les servir d’esclaves sexuals, nens per convertir-los en nens soldats.

He sentit a parlar de centres de reisentament per a aquests nens.

Si, hi ha centres i també parlen d’hospitals del país que ajuden a les dones humiliades. El cert es que no hi ha mes de dos centres de reinsertament en tot el país i un hospital per a dones. El Congo es gegant. És immens. I només tenen això.

Als centres els nens aprenen de nou a viure en família. Però no és tan fàcil Són nens violents , que no saben gestionar la ràbia i molts dels seus familiars els tenen por.

I el l’Hospital de dones?

Hi ha altre centres. La creu roja internacional té un hospital permanent al país, i nosaltres i tenim les cases de maternitat. No és que només hi hagi un hospital per tot el país. Però són centres internacionals.

Les dones ens arriben destrossades, humiliades i culpables.

Culpables?

Si . A una dona africana violada els seus familiar la repudien. Per que no s’ha defensat prou. Poden arribar a suplicar perdó als seus marits per que les tornin acceptar. En part s’explica per que elles no poden sobreviure sense els seus marits. No poden treballar i no tenen terres. I es veuen morint-se de gana al carrer i embarassades a vegades.

I els nens?

Molts dels nens que neixen fruit de violacions són abandonats o assassinats per les famílies o les pròpies mares.

Abans em parlava de les fístules, que són i  que impliquen per a la dona?

Durant el part, si no ets ben atesa tens el risc de poder patir un trencament a la uretra. Si no es tracta bé, es crea una fístula i això provoca incontinència. Les dones que ho pateixen, no controlen res i són repudiades pel marit. L’únic lloc on poden refugiar-se és a les nostres cases o als hospitals.

Les cases maternals?

Exacte. Són centres on les dones poden ser operades. El problema es que n’hi ha tantes que es creen com unes llistes d’espera. Aquestes dones no tenen res, així que al voltant de les cases i ha tendes i cases on aquestes dones poden viure-hi fins que són operades.

Recentment el govern i la guerrilla han firmat un acord de pau, no creu que això pot millorar la situació de la població civil dels congolesos?

Això s’ha de veure. En finalitzar la guerra es va firmar un acord de pau ja, que a esta violat repetidament. I no depèn tot dels tractas de pau. El Congo necessita altres coses.

Com quines?

Necessita oblidar odis, condemnar culpables, condemnar el assassins i els violadors. Necessita recuperar estabilitat social . Però sobretot necessita consciència de gènere. Els hutus que viuen al país ataquen les dones i assassinen els homes per que diuen que després de la seva guerra a Rwanda ja estan morts. Que es pot fer amb ells? És molt complicat...

I nosaltres que podem fer?

Denunciar. Sobretot, es l’única cosa que podem fer. Denunciar la situació i ajudar a qui puguem. Jo no soc cirurgiana. Tot i així, sé parlar i puc curar ferides. No puc operar però puc explicar als homes que les seves dones no ni dolentes ni traïdores. Puc ensenyar a una dona a tenir cura del seu nen . No puc però arribar com la gran blanca salvadora i pensar-me que estic allà per salvar-los la vida a aquells obres desgraciats. Això no. Els que van a països en vies de desenvolupament així, és millor que es quedin a casa.

No som millors que ells nosaltres.

Al contrari, som pitjors. I Alguns països estan així per que a nosaltres ens interessa. No ho podem oblidar.

El pròxim viatge?

Aquest estiu. A finals de juliol. Aquesta vegada vindrà amb mi el meu fill petit.