La guerra de les patents
¿Us imagineu que un escriptor pogués patentar frases i més frases, més enllà dels drets d'autor, de manera que qualsevol altre escriptor que volgués utilitzar alguna d'aquestes mateixes frases li hagués de pagar una llicència?
Aquesta situació absurda es debat de fa molts anys en el món del programari, arran de les iniciatives legislatives europees destinades a regular les anomenades 'patents de software'.
La història ens demostra que aquesta guerra ja va existir fa un segle, en un altre camp de la creació. I el seu resultat pot ser molt aclaridor per prendre'n partit.
Aquesta situació absurda es debat de fa molts anys en el món del programari, arran de les iniciatives legislatives europees destinades a regular les anomenades 'patents de software'.
La història ens demostra que aquesta guerra ja va existir fa un segle, en un altre camp de la creació. I el seu resultat pot ser molt aclaridor per prendre'n partit.
(seguir llegint)
A finals de 1908, les grans companyies nordamericanes van decidir unir les
seves patents respectives i formar un consorci que les utilitzés per
controlar el negoci del cinema en aquell país. Les companyies implicades
van ser Pathé, Edison, Vitagraph, Lubin, Selig, Essanay, Kalem, i la
Kleine Optical Company, un gran importador de films europeus. La
companyia de George Eastman, l'única manufacturadora del suport físic
dels films als Estats Units, també era part del consorci, anomenat
"Motion Picture Patents Company (Companyia de Patents de Cinema, MPPC),
i Eastman Kodak va acordar subministrar bobines només als membres de la
MPCC.
La MPCC va cobrar llicències a tots els distribuidors i
exhibidors per la distribució i projecció de pel·lícules. Les
productores que formaven part del consorci obtenien quotes de producció, que es suposava que eren
suficients per omplir les programacions dels exhibidors llicenciats.
Vitagraph i Edison ja disposaven de vàries unitats de producció, i per
aquest motiu no van tenir dificultats per cobrir la seva quota. Quan la Biograph va perdre el seu únic director, va oferir la
feina a D.W.Griffith, un desconegut actor i guionista. Ell tot sol va dur a terme tota la
filmografia de la Biograph entre 1908 i 1910, el que suposava 30 minuts
setmanals de temps de pantalla.
Però el mercat era superior al que els membres de la MPPC podien
proveir. Encara que 6.000 exhibidors van signar amb la MPPC, uns altres
2.000 no ho van fer. Una minoria de
distribuidors van romandre fora de la MPCC, i ja a partir de 1909 començaven a fundar les seves pròpies companyies productores. L'any 1911
hi havia prou films independents i estrangers disponibles com per
proveir tots els exhibidors independents, i l'any 1912 els independents
controlaven gairebé la meitat del mercat.
La MPPC havia estat derrotada en els seus plans de controlar tot el mercat cinematogràfic, i les mesures antitrust governamentals contra la MPPC, que només es van endegar en aquest moment, van ser innecessàries.
La MPPC havia estat derrotada en els seus plans de controlar tot el mercat cinematogràfic, i les mesures antitrust governamentals contra la MPPC, que només es van endegar en aquest moment, van ser innecessàries.
