Ja és ben curiós. L'arrancada del Quarts de Nou el diumenge passat em va situar en una doble dimensió en alló més personal i íntim. El programa casteller de la tele, que un bon dia va ser un vell somni convertit en realitat, ha obert la seva quarta temporada i en la primera entrega hi havia -casualment us ho asseguro- dues peces informatives relacionades amb dues circumpstàncies personals que podrien emmarcar la pròpia història: L'estrena d'una colla castellera a Súria i la repercusió catalana del casteller de Xile, en un projecte en que gairebé sense voler m'hi sento profundament implicat. (A la foto part de l'equip del Quarts de Nou 2008 fent el número zero a la Selva del Camp, amb algun afegit de l'any passat que tenim d'estrella invitada)
Què neixi una colla a Súria -al poble de la meva mare i a on el meu cosí n'és l'alcalde- és un fet sorprenent i impensable, sobretot pels que recordem una patètica visita dels Bordegassos de Vilanova i els Tirallongues de Manresa (deu fer 12 ó 14 anys) gestionada pel Salvador i el Pere, en la qual es van fer uns castells penosos, en mig d'una calor asfixiant i davant un públic gairebé inexistent al Pla de la Font, el dia de la Festa Major. Alguns varem pensar aleshores que en aquella plaça mai més s'hi farien castells... i ves per on anavem errats. Ara, de la mà d'un jovent que ben segur no recorda aquella actuació lamentable, neix una colla surienca que es proposa posar el Bages al mapa casteller i que la mina a més de potassa serveixi per donar nom als castellers locals, els Salats de Súria, i color a la seva camisa.
Si Súria és l'origen, el poble d'on vinc i amb el que sempre m'hi he sentit una mica en deute, Xile -o Lo Prado- és la meva darrera descoberta vital i sentimental. Com li deia al Joan en un mail ahir mateix, el "30 minuts" que per fi s'estrena diumenge ha estat com la gran obsessió del viatge de la meva vida que va ser l'Aventura Americana que ja coneixeu. I a més del "30" al "Quarts de Nou" també hem preparat un resum de la gira dels Castellers de Vilafranca. Tot plegat, tinc la sensació que fins diumenge al vespre no hauré tornat, encara, del tot de Xile. Però també tinc la convicció que la meva relació amb Xile i els seus castellers tot just acaba de començar i que estem encetant un projecte apassionant i ple de futur.
Al Quarts de Nou n'anirem parlant com ja en parlàvem al primer programa. Com també n'hem parlat a la Casa Amèrica, a Ràdio Estel, a la revista Castells, a Calafell Ràdio, a Ràdio Gràcia, al Diarti de Tarragona... i amb tota aquesta colla d'amics nous i vells, en mig dels quals hi ha retrobaments agradables com el de la Gloria Clavero l'altre dia en la festa xilena de Vilafranca.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
