I és que això de treballar fa por, malgastar la
vida per diners no és propi de persones civilitzades, d’aquí ve allò de
“treballar com un negre” que ara porta una càrrega d’incorrecció política - i
potser penal- inasumible. De manera que no he dit res, esborrat.
Però ara que no ens sent ni llegeix ningú, ja podem
dir que treballar -el que se’n diu treballar- és d’imbècils, càndids, ànimes de
càntir, babaus, border lines, i que
els treballadors espavilats-espavilats, no cauen en la trampa de vendre el seu esforç per diners, com a
màxim venen el seu temps per diners, i encara gràcies.
Parlo molt seriosament, jo sóc un treballador “in
extenso” malgrè moi. És una tara
psíquica producte de la meva primera feina, quan encara era tendre i modelable.
Amb setze i disset anys d’aleshores encara estava poc baquetejat i vaig anar a
parar a una empresa petita on sempre hi havia moltíssim feina per fer i tothom
anava de bòlit, el ritme era trepidant i tots els nous ens hi varem acostumar.
Ja és sabut que es mes fàcil fer dimitir un polític que treure un mal costum, i
tots varem agafar el vici de la feina, com mes n’hi havia mes en volíem, era
com un droga, i quan va arribar la primera crisi del petroli i varem tenir
l’ensulsiada, alentir el treball ens destrossava els nervis.
Amb el temps i una canya m’he donat compte que hi
ha diverses categories de treballadors:
- Els treballadors en nòmina
per compte d’altri i aquest altri és una petita empresa
- Els treballadors en nòmina per compte d’altri i aquest altri és
una empresa paraestatal o multinacional.
- Els funcionaris que no son treballadors per compte propi ni per
compte d’altri, però estan en nòmina de l’Estat per compte de tots
- Els parats en nomina del
INEM (o equivalent) que treballen a l’atur
- Els autònoms sense nòmina que treballen per compte d’altri per
compte propi.
- Els pre-jubilats que no treballen per compte propi ni d’altri i
estan en mitja nòmina per compte d’altri.
- Els jubilats amb nòmina o sense que treballen o no, però amb
l’arròs passat.
Bàsicament tots ells paren la ma a fi de mes i cau
alguna cosa (he exclòs a tots aquells que paren la ma cada dia i buiden la
màquina escurabutxaques)
S’ha anat generalitzant el costum d’aconseguir mes
diners per menys hores i menys feina. Pot semblar una meravella de conte de les
Miliunanits però al llarg dels anys s’ha anat aconseguit amb la inestimable
ajuda dels sindicats que han fet una bona feina de drenatge d’hores i esforços,
sense esforçar-s’hi gaire ni passar-hi temps, simplement seguint la pura
inèrcia.
Fins aquí tot bé. Ha durat el que ha durat, però un
dia, que pot ser avui o demà, se’ns ha aparegut la realitat com l’espectre
d’Otelo i si bé seria absurd recuperar d’èpica del treball stajanovista, haurem de
recuperar
I si no és així, perquè la bossa és buida o l’han
buidada ens tocarem els collons o ens tocaran les seixanta (hores).
Les conquestes socials de treballar menys i viure
mes l’oci (si és que això és una conquesta i no una emboscada) acaben i
reverteixen quan arriba el proper conqueridor muntat a cavall de
