En contra del Dalai, s'ha dit 'Per defensar la diversitat cultural, primer cal saber el que es defensa. Abans de la revolució comunista, al Tibet, hi havia un règim feudal brutal'. Aquesta afirmació es diu quan el Dalai prova d'explicar perquè no vol la independència però sí que vol una autonomia que permeti sobreviure a la seva cultura.
Autonomia o independència doncs, què es mereix? ... que li concedim al Tibet magnífics garants de l'ordre internacional mundial?
Doncs, per mi, tot això:
Al 1961 i al 1965 les Nacions Unides aprovaren dues resolucions en favor de l'autodeterminació del Tibet. En aquell moment la Xina no era part de les Nacions Unides, només Taiwan... i clar, després tot ha canviat. Aquesta és l'època, durant la Guerra Freda, en què el Tibet ha estat més a la vora de ser lliure. I és quan al Nepal hi havia milícies tibetanes entrenant... el Dalai ho sabia, però mai tingué contacte directe amb els nord-americans... a més (mireu aquestes fotos del que eren aquelles milícies -tant i tant guerreres i criticades pel món- al blog d'aquest pro-xinès, però expert periodista) el Dalai, un cop tenim els papers desclassificats, sabem que ho aprovava, però en aquell moment tampoc era massa important (Fins als 70s la màxima figura dels lames rebé diners de la CIA... però clar, és Guerra Freda i tot el que sigui inestabilitat a la regió, els afavoria... ). La CIA si que ho aprovava, i era Guerra Freda, i el món estava ple d’estats titella controlats pels ianquis... per tant, d’aquí a dir que el Dalai és el culpable de tot... bé, com a mínim hi ha un parell de passos. Qui va fer aquests informes per a NU no era qualsevol, era la Comissió de Juristes Internacional... que ja denunciava la supressió dels trets distintius de la cultura tibetana en aquell temps.
El més interessant és que aquesta comissió ja havia fet un informe el 1959, quan comença tot el mal (que seria un mal immens als 60s amb la revolució cultural). Deia que el Tibet era un estat independent. Se'ls va criticar perquè comencen l’anàlisi històrica al segle XX. Però clar, la primera gran senyora criticona va ser la Xina, que tenia un merder a dins a començaments de segle que ja podia dir que governava no se on, que l'únic que hi havia a la Xina eren les lluites dinàstiques, ocupacions estrangeres, i guerra... Per tant, certament en aquell moment no controlava el Tibet...però hi abans?
El que passava és que els Dalai, el títol dels caps religiosos tibetans, des del voltant del 1200 havia funcionat amb la seva pròpia estructura de relacions internacionals (que era entesa pels veïns, però òbviament no tenia res a veure amb la manera com s'entenien a occident, i menys aleshores. De fet, quan els britànics arriben, al temps de les colònies, no saben ni com tractar aquells líders). Va ser justament quan els mongols es fan importants (l’Imperi més gran de la història de la humanitat) que s’arriba al següent:
Es pot considerar que els Mongols i el Dalai van fer un tracte. Després d’envair el Tibet, van flipar amb els monjos tibetans, i conviden el més important, aleshores encara no Dalai (un títol que li donen els Mongols), a visitar l’emperador (el Gengis Khan ja era mort). Aquest, continuen captivats pels sabers del monjo lamaista i arriben a un acord, El màxim responsable de l'ordre Sakya dispensa ensenyaments espirituals al patró, i el patró el defensa dels perills que pertorben la vida religiosa. Fins al punt que, en actes públics conjunts, el Dalai i l’Emperador seien en trons un més alt que l’altre depenent de si l’acte era polític o religiós. Gràcies a aquest acord, el Tibet va ser l’únic territori conquerit pels mongols que mantingué governants autòctons durant tota l’època de l’Imperi. Una relació entre mandataris que es basa en la igualtat entre els governants mongols i tibetans. Aquest model de relació internacional, únic per al Tibet, és només parcialment comparable amb qualsevol fórmula coneguda a occident de vassallatge o protectorat, però això encara es discuteix ara. A mitjans del segle XVII aquesta relació encara es mantenia... i els xinesos diuen que quan comencen els Ming, el Tibet ja era sota la Xina... però mai hi ha senyals d’aquesta relació fins que no cau aquesta dinastia a finals del XVII, Un cosa si que feien els Ming: reconeixement dels títols de la noblesa religiosa tibetana... I sabeu perquè (jo penso que aquí hi ha la clau de la discussió històrica): geostratègia de l'època... els lames tenien una influència molt gran sobre l'imperi que als Ming els feien més por de tota la regió, els mongols; i per això els emperadors xinesos reconeixien els títols als tibetans, per tant...
Bé, que, si era un protectorat o no... encara es discuteix ara. El cas és que el nivell de control de la Xina sobre el Tibet a partir d’aleshores, només hi va ser quan els mateixos tibetans (o una de les faccions enfrontades dels nobles tibetans) demanava ajuda a l’Imperi... i per això la Xina diu que són un protectorat (de fet, hi havia una mena de virrei, però hi va haver realment molt poc control fins al segle XX).
Al final de tot, però, si discutim en aquests termes, i com que la meva lectura de la història també té biaixos, estem jugant al joc dels xinesos... per tant, jo deixaria de parlar d'això, que és el que vol la Xina, i em miraria el conflicte només des de la perspectiva del dret a l'autodeterminació.
Politòloga (Qui hagi arribat fins aquí el felicito, de veritat, de veritat... vaia rotllo! Però bé, aquest rotllo m'ha estat molt útil!)
