Aquests dies, entre la revetlla de Sant Joan i el castell de focs que ahir a la nit va tancar la festa major de Valls, m’ha vingut a la memòria el començament de la novel·la de la Margarida Emboscades al Gran Nord,on la protagonista comença a moure’s mentre comença el castell de focs d’aquesta petita ciutat de les més septentrionals del Quebec, a la desembocadura del Riu Sant Llorenç, en ple territori dels indis muntanyesos.
El fragment diu així: “L’esclat de llum, però, va ser breu. El coet es va extingir en la nit de juny tan furtivament com havia aparegut. Marina va passar el dors de la mà pel seu front xop i mirà cap a la zona del port. Havia d’anar de pressa, ara que el castell de focs havia començat, perquè en qualsevol moment s’enlairaria un altre coet, i un altre, i dotzenes d’altres, i podrien fer un petit dia d’aquella nit del solstici d’estiu. Era perillós i ella ho sabia. Sobretot perquè ell, un cop s’hagués acabat tot, tornaria a la rutina habitual i potser la trobaria a faltar immediatament. (continua una mica més...)
No, ella ja havia de ser ben lluny quan ell retornés a la feina. No podia badar ni un segon encara que els coets generessin tota la llum màgica d’una nit de Sant Joan davant la seva finestra. ¿Qui havia de ser el boig que adrecés la mirada al primer pis de la fonda, quan tot el que hi havia d’interessant passava a ran d’aigua, al port, amb l’enlairament del castell de focs?. Hi havia tan poques oportunitats, en aquella població, de deixar-se endur per una activitat engrescadora!.” La novel·la continua unes 160 pagines més, però és curiosa la presència de la festa de Sant Joan en un lloc tan allunyat, de fet al Quebec és freqüent la utilització de Sant Joan, exemples notables en són tant la important societat cultural que seria una equivalent de l’Omnium del nostre País: Societé Saint Jean, o el gran lac Saint Jean, que es troba en el curs del Riu Saguenay. No és només el culte a un sant, un antropònim, és un retall de la cultura mediterrània, amb els focs del solstici d’estiu, la flama del Canigó que coneixem aquí, traslladats a l’altra banda de l’Atlàntic. Allà vàrem poder comprovar que no només comparteixen aquest esperit mediterrani que es concreta en la festa, sinó que, a nivell de carrer, la gent coneix els catalans i se’ls estima. Com uns germans en la distància.
