A començament dels anys setanta, quan vaig començar a agafar afició al món dels vins, el panorama estava força estàtic. Els Riojas eren els vins embotellats de més prestigi i a casa nostra la gran marca era Torres. Naturalment hi havia més coses: blanc del Penedès, Alella, Castell de Peralada, Castell del Remei,i tot un seguit de vins que s’embotellaven per presentar a taula més que per ser vins embotellats. I els vins francesos només es podien trobar en llocs molt concrets, ja que les fronteres feien difícil importar vins de fora .
La irrupció dels primers nous cellers es va fer buscant estàndards similars a les elaboracions dels riojas i les seves classificacions: criances, reserves i grans reserves. I això ha estat així fins que tota una nova tendència, que conviu amb la tradicional, s’ha dedicat a potenciar el que donen de si les diferents varietats de raïm, el sol i la climatologia, aplicant la tècnica adient en cada cas, per buscar un millor resultat. Aquestes noves tècniques han posat en valor moltes varietats que no tenien gaire protagonisme en el món del vi i els n’ha donat molt, de protagonisme, com les garnatxes del Priorat i Montsant i també les carinyenes, o en un altre nivell, les garnatxes blanques o el trepat de la Conca de Barberà.
No cal dir que jo sóc un defensor d’aquesta nova filosofia, això no es contradictori amb el fet que de tant en tant també m’agradin vins de tall més clàssic. (continua....)
Per il·lustrar els meus arguments, hi ha l’exemple d’un celler del qual he parlat alguns cops en aquest bloc, com és el Celler de Rosa Maria Torres, de Sarral, que el primer vi que va treure l’any 1993 tenia un tall més clàssic i, en canvi, el del 2003 és un vi molt més expressiu i modern.
El consum d’aquests vins més tradicionals també dóna molt bon joc amb alguns menjars tradicionals. Així trobo que lliga molt be un vi d’aquests, per exemple, amb el be al forn, plat que he aprofitat per donar sortida a alguns riojas que em quedaven. Però l’últim dia que en vam menjar vaig fer la prova amb un Priorat elaborat de forma tradicional i el resultat ha sigut òptim, un Bressol de Masia Duch m’ha fet reflexionar que pot ser una molt bona alternativa per als qui tingueu el gust una mica més tradicional, però d’aquest vi en parlaré en un proper escrit.
