Aquest llibre és el número 25 de l’admirable col·lecció L’Esparver Clàssic de La Magrana. És una selecció de les Noctes Atticae d’Aulus Gel·li (125/128 – 165 dC), que són asaigs breus que tracten una mica de tot –història de Roma, filosofia, dret, literatura…- amb un estil "elegant i planer" (GEC). Erudit romà del tranquil però sibarita segle II dC, Gel·li sovint elogia els temps antics, siguin els de la Roma arcaica o els de la Grècia clàssica, i en destaca l’austeritat i el rigor moral. Com que el llibre m’ha agradat molt, copio aquí un d’aquests assaigs, concretament el 18 del llibre VI, on justament parla d’aquests romans que van forjar la glòria i el caràcter de Roma. (Recordem que la Segona Guerra Púnica entre Roma i Cartago va tenir lloc entre el 219 i el 201 aC, o sigui, més de 300 anys anterior a Gel.li):
"Un jurament entre els romans era considerat sagrat i era mantingut inviolable. Això queda reflectit en moltes lleis i costums, i el que direm pot ser-ne una bona demostració. Després de la batalla de Cannes, Anníbal, el general dels cartaginesos, va enviar a Roma deu homes triats entre els nostres captius. Va comunicar-los i va convenir que, si li semblava bé al poble romà, s’efectués un intercanvi de presoners, i per aquells que cada bàndol rebés de més, es pagués una lliura i mitja d’argent. Abans de marxar els va obligar a jurar que tornarien al campament púnic si els romans no acceptaven l’intercanvi de presoners.
Arriben a Roma els deu captius. Exposen l’encàrrec del general púnic al senat. L’intercanvi no plau al senat. Els pares, els germans i els familiars dels captius, després d’acollir-los, deien que havien tornat a casa per efecte del postlimini* i que havien recobrat totalment la seva situació jurídica, i els pregaven que no tornessin amb els enemics. Llavors, vuit d’aquests van respondre que no els era aplicable el postlimini, perquè es trobaven lligats per un jurament i de seguida, tal com havien jurat, van tornar amb Anníbal.
Els altres dos van romandre a Roma; deien que havien estat alliberats i absolts en consciència, ja que, després d’haver sortit del campament dels enemics, hi havien tornat amb una excusa, fent veure que tornaven fortuïtament, i així, havent complert el jurament, havien marxat sense estar-hi lligats. Aquesta astúcia enganyosa va ser considerada tan infame que van ser menyspreats i criticats pel poble i, més tard, els censors els van aplicar els detriments i les deshonres propis de les notes infamants, perquè no havien fet el que havien jurat que farien.
Corneli Nepot, per altra banda, en el llibre cinquè dels seus Exemples va escriure també que a molts senadors els va semblar bé que els que no van voler tornar fossin conduïts sota custòdia fins al campament d’Aníbal; però aquesta opinió va ser desestimada a causa del major nombre de senadors als quals això no agradava. Tanmateix, els qui no van voler tornar amb Anníbal, van ser blasmats i odiats fins al punt que els va agafar fàstic de la vida i van decidir suïcidar-se."
*Dret que tenia un ciutadà romà que havia estat fet presoner de guerra d’ésser reintegrat en tots els seus drets quan podia tornar a Roma.
