Mel de romer, l'especial de
Hi ha qui naix i no veu res més enllà del nas del si mateix i del propi beneplàcit. Però hi ha qui naix amb la sort de tenir dos pares i dos mares: Els qui s'han amat per crear-te i els que t'acompanyaran, et donaran a beure i saps que et diran adéu i et ploraran, Mariola i Benicadell es diuen, les dues serres sagrades. I sempre, sempre, el sol eixirà prop del Coll de Llautó i s'amagarà per Sant Esteve, o pels Alforins enllà cara Castella. I l'aigua que aboques en ofrena als barrancs de Bocairent, passarà quieta per l'estret i l'Aventador de Bellús. Només cal que li dones temps...
Jo tinc la sort de, quan tinc fred, tapar-me amb un llençol apedaçat blanc, amb moltíssims pedaços, moltíssims blancs i trenta-cinc pobles que no podria dir quin m'estime més. Perquè què seria del món si no hi hagués Ontinyent i el caràcter especialíssim de la seua gent? El món no estaria mai complet sense la gent de Benissuera, ni la de Pinet, i si faltaren els de Bèlgida! I com rodaríem sense els albaidins?
Per això, poder presentar en una sola publicació la major quantitat de pobles, de fotografies dels pobles, de programes de festes, d'adreces, de llocs per disfrutar de bona veritat, per donar-vos-les a compartir -i a conéixer- i més des del caràcter obert i mirífic que és pels valldalbaidins la cosa aquesta de la festa, és una sort sublim per un enamorat d'aquesta terra albarisenca.
No tenim cap festa d'aquelles, diguem, enormes, perquè en el
fons, ni tant sols els Moros i Cristians d'Ontinyent no ho saben ser. Les
nostres festes són casolanes. D'aquelles viscudes en els migdies a les cases,
amb tota la família, olla gran i postres fets encara en el forn del carrer de
baix, d'evitar les hores de calor més bruna i viure, més que siga veient com
passen els festers i les festeres, la fresca de la nit asseguts davant les
portes, en les cadires de boga. La meua comarca és la il·lusió de Salem, que
torna a treure els Moros i Cristians al carrer després de trenta anys. És la
gràcia de les balladores de tota la vida en una de les dansades de sant Agustí.
El joc de banyar-se en la bassa de la gerreria a Castelló de Rugat. El
juntar-se tot el poble a les taules, posades totes a una vora del carrer per
aprofitar l'ombreta i tastar tots la reconfortant pericana de Bufali.
L'escoltar des de dins de casa com van passant les bandes tot preparant les
cadires per eixir a vore l'Entrada d'Alfarrasí. Fer pinya perquè els Locos de
l'Olleria proven a alçar una torre difícil i que no isca i els aplaudiments
sonen encara més forts. Pujar al Sant Vicent d'Agullent perquè cal pujar i no
hi ha volta de fulla i ja pots dir. Cabrejar-te ben cabrejat perquè aquest
alcalde que tant es preocupa per Albaida i cobra d'ella més del que caldria,
només sap que programar bous i bous i bous per
Només un poble no ha volgut participar, Benigànim, aquell l'alcalde que abomina el valencià, i el discrimina formalment. Un altre poble ens ha entregat el programa ja fora de qualsevol possibilitat tècnica de ficar-lo, Bèlgida, quina llàstima i quina recança... La resta ha complit de valent. A Bocairent no li eixien els actes i si s'encanta no les tasta. Benicolet han estat els primers enguany. L'Olleria s'ha lluït de bona veritat amb tots els materials que ens ha enviat. Salem ens ha il·lusionat per l'esforç i l'interés. Otos, després dels errors que li férem l'any passat, ens ha facilitat desseguida la feina. Algun poble ha hagut, i callarem el nom per estima, que ens ha dit que no hi ha ni per anunciar-se, i això no importa... Veus, una cosa que agraïsc als editors del Crònica: a cap poble no li se cobra i totes les festes tenen la seua pàgina pròpia. Tots els pobles que fan festes ara i ens han volgut enviar el material que han considerat tenen eixa pàgina, tots igual, grans i menuts. I si alguna empresa o consistori vol fer alguna propaganda, doncs millor, però si no hi ha, tots els pobles hi caben... Una llàstima que acaben de passar festes com les de Pinet i no les hagem inclòs per coses del temps, o que encara hagen quedat pobles on no ningú ha respost la nostra cridada. A l'any que ve, si estem per ací i ens toca tornar a fer aquesta feina, ja procurarem esmenar els oblits i les errades...
Em fa molta gràcia el rebre de vegades correus de gents que ens escriviu de lluny, i als que els noms dels pobles que tant repetim vos sonen a allò més exòtic. Ací, són tan nostres que els duem escrits sobre la memòria i l'acció de cada dia. Per això, molt sovint retraiem a la tanta gent d'Ontinyent, l'autocomplaent capitaleta, a la que el món se li acaba en l'horitzó menut de Sandon, com si el Benicadell no es veiés de lluny... Ai si els trenta-cinc pobles ens coneixérem més, i ens estimàrem! El dia que alguna cosa li faça mal a Guadasséquies i es planten allí Montitxelvo i Benissoda, entre els primers de molts altres a vore que fa li falta al germà dolgut, no sabreu la força que haurem guanyat i com podrem afrontar de bé qualsevol futur.
Eixe, i no ho digueu a ningú, per favor, és un dels somnis que més m'estime.
