Com sempre, en Salvador Cot, en el seu lacònic
apunt a l’AVUI, l’encerta de ple. Des de l’endemà que, inesperadament, Joan
Laporta guanyes unes eleccions a la presidència del Barça el setge a la Torre de l’Homenatge (la
llotja del camp Nou) ha estat permanent. Això és un fet, altra cosa son els
encerts i desencerts del personatge que la presideix.
Em permeto rescatar aquest apunt meu,
datat a l’octubre del 2005 -que podia haver escrit avui- per record dels
desmemoriats.
El Barça és, abans que res, un gran negoci i un
gran aparador, un node privilegiat que no poden obviar els poders fàctics. Ser president
del Barça és mes important que ser-ho de la Generalitat. Si
un Barça presidit per un Laporta ho guanyes absolutament tot any rere any es
proclamaria d’independència de Catalunya des de la llotja del camp Nou, i el
país, fins i tot les icones de l’espanyolisme com l’home-mico, Pau, i la
dona-elefant, Montserrat, tremparien com burros en zel, doncs a traves del
para-esport d’elit, per la via del sentiment vicari, els pobles s’identifiquen
amb el guanyador.
Aquesta és la nova tongada que tenim ara a sobre,
la nova estratègia espanyolista perquè ens tornem fetus cargolats passa per que
tots els guanyadors siguin “espanyols de pura cepa”.
Laporta fa nosa i fa por. Nosa perquè va trencar
motllos i va posar un parent “fatxa” per acabar amb el fatxes de la grada.
Segurament molta gent que viu del Barça –tota la
premsa esportiva- i de la imatge del Barça –publicitat, televisions, etc, - no
se’ls ha posat gens be moltes de les decisions de la Junta Laportista. Estic segur
que una de les principals línees de l’ofensiva anti-Laporta, ve dels que els ha
fet pupa a la butxaca.
L’altra línea de foc, i segurament la
principalés la político-ideològica.
L’època Núñez va ser com el període franquista de post guerra, l’època Gaspart,
com el Tejerazo que no va triomfar perquè els saltamarges no tenen mai cap
possibilitat amig termini.
Laporta va ser una mutació que la comunitat manaia
de l’establishment va veure amb horror des de bon principi i s’han anat
dedicanta desmuntar, afluixant cargols
des de dins i des de fora, al ritme de les maltempsades.
El paper del tocinet Efialtes no ha
estat altre sinó el de conduir per senders amagats de muntanya als els vint-i
quatre mil socis-sapadors -pura soldadesca- fins a la reraguarda del pas de les Termòpiles. No
n’obtindrà cap recompensa fora del minut de gloria periodística a la sala de
premsa de can Barça, perquè els poderosos tenen mala voluntat envers els que
els hi renten la roba i volen cobrar.
Però la situació és complicada i caldrà veure si a
dins la junta també s’estén la passa de la diarrea del viatger en aquest viatge
pels “t(r)òpics”. Estaria bé que un líder es consolides en temps difícils,
aquells temps que son propicis a exercir un autèntic lideratge.
