Croat,



Evidentment, tothom té dret a opinar. I també la Conferència Episcopal. Una altra cosa és l'anàlisi de les opinions que en aquest cas han manifestat els representants de la ICAR  Espanyola, el moment que han triat i el to en què ho han fet.



Considero que el que no acaben d'entendre ni d'acceptar és, justament, que la seva indissoluble Espanya ja no sigui un estat confessional. Sota el seu victimisme —tenen la barra de dir que són atacats— en el fons es van dedicar a proposar la prohibició civil de tot allò que a ells no els agrada. Ningú diu com ha de ser el matrimoni canònic, ni obliga a un catòlic a divorciar-se o a casar-se amb algú del seu sexe. Més aviat són ells els qui, des de la seva moral, pretenen imposar el seu model a la resta de la societat. Així que atacs a la família, cap. Si de cas, convivència entre diferents maneres de viure i de pensar.



Justament, aquests mateixos i amb aquestes idees, no han estat mai amics de la llibertat d'expressió ni de gaires libertats més. La peli porno el diumenge, si poguéssin, la prohibirien, com no fa gaires anys —vist des d'un punt de vista històric— els cinemes i altres espais de lleure restaven tancats per Setmana Santa; o l'adulteri era castigat legalment per a les dones; les mares solteres menyspreades i els seus fills marginats o donats en adopció sota mà, amb mètodes avui il·legals, llavors inhumans; els homsexuals empresonats i sotmesos a estranys i humiliants tractaments. Tot això en època del Caudillo — Caudillo per la Gràcia de Déu segons les monedes— i amb el permís i fins la connivència dels Bisbes, la Santa Mare Església i la Conferència Episcopal en ple.



Qui ho deia, allò de "per les seves obres els coneixereu?". I no em serveix que dins l'església hi hagi cristians convençuts i bondadosos, —gent valuosa, generosa, noble i bona, tolerant i lliurada al proïsme ambexemplar abnegació—, si són minoritaris, sectors marginals quan no directament expulsats, perseguits o arraconats per la jerarquia. Això no salva la cara del catolicisme, de la mateixa manera que quatre franquistes bons no justifiquen el règim o Robin Hood no fa bons els lladres. Jo mateix tenia un tiet aragonès que va ser Guàrdia Civil durant el franquisme —no es deia Pérez ni Carod— i era una excel·lent persona, més aviat d'esquerres, que mai no va posar la mà a sobre de ningú i es va integrar al cos com a sortida de la misèria. i  què?. Això fa millor la Benemérita o m'ho ha de fer pensar?. Uns grapats de bones persones, netegen les malifetes d'aquest cos amb tants anys de repressió activa a la seva història?.



S'ha d'entende, doncs, que a molts el que han fet els de la Conferència Episcopal ens irriti profundament. Per demagogs, per intransigents, per intolerants, per intentar imposicions morals més enllà de l'àmbit dels seus creients, i, en el fons, per fer-ho des d'una posició de veritat absoluta i immutable, és a dir, en l'extrem oposat on es troba el necessari diàleg constructiu i respectuós que assegura la qualitat democràtica i l'evolució social. En definitiva, per no acceptar aquesta no-confessionalitat a la que tu aludeixes, i per a, des de la seva llibertat d'expressió, posar en quarentena algunes de les llibertats dels que no participen de la seva moral. Tenen dret a opinar, i Democracia Nacional també el té. Però —tot i ser una orgaització religiosa i un partit polític— s'assemblen massa en el que volen, i  ambdues organitzacions em semblen socialment perilloses, i quan els escolto em fan por, per si aconsegueixen mai els seus objectius comuns o s'incrementa massa el nombre dels seus acòlits. I això de la por no és cap broma.



Pel que fa als ajuts, crec ben sincerament que la situació de privilegi de l'ICAR respecte a les altres confessions és injusta, segons molts a partir d'un concordat inconstitucional. En un estat aconfessional i democràtic, crec que l'estat no ha de subvencionar cap creença religiosa, i també que l'escola ha d'estar neta de veritats revelades —fàcilment inculcables en les tendres closquetes dels nens i les nenes, encara no prou formats en la seva capacitat de discerniment—,  i en canvi ser un àmbit per a la ciència i el pensament crític, justament per a dotar el menuts d'eines intel·lectuals útils entre altres moltes coses per a prevenir la credulitat.



Pel que fa al manteniment de les Esglésies, cap problema. Ja que no estem en un estat confessional, les que no puguin mantenir sense el suport de l'Estat amb les aportacions dels usuaris i simpatitzants —llògic, atès que normalment estan a menys de mig aforament i tenen una àmplia i densa xarxa de sucursals —, farem el mateix que amb les xarxes de biblioteques, o els Centres d'Assistència Primària, o els Centres Cívics, o les escoles, o altres instal·lacions realment útils... ja les mantindem entre tots amb els diners que els deixem de donar, i potser les fariem servir més persones i tot.  I si no tenen especial valor cultural i arquitectònic i no calen més serveis, a terra, i fem-hi al seu lloc habitatges protegits amb lloguers assequibles.



El bagatge cultural relacionat amb la fe i el culte, les tradicions originades en la religió, hauria de ser conservat i preservat, com qualsevol altre partrimoni cultural col·lectiu.



Pel que fa a Càrites i altres franquícies caritatives, ja hi ha mecanismes per a canalitzar la solidaritat de l'Estat —la nostra— a través de les organitzacions no governamentals. Que s'hi apuntin, que presentin projectes, ja rebran igualment els mateixos diner i des del mateix origen diners sense que calgui el pas previ pel bisbat de torn, ja que, si no aprofiten per a fer prosselitisme —evangelització en deien—hi tenen tant dret com qualssevol altres organitzacions solidàries. I als fidels ningú no els priva de fer exactament les mateixes donacions.