jordibrull |
divendres, 15 de febrer de 2008 | 18:37h
Segurament hi ha punts positius. De fet, crce recordar que en el darrer dels punts de la declaració de la Conferència Episcopal fa esment d'una sèrie de qüestions socials en la que tots podem coincidir.
No crec que jo pretengui imposar una societat on l'església sigui residual. I entenc que si tu ho has interpretat així és perquè m'he expressat malament, o perquè entre línies es flaira el meu anticlericalisme militant. Ho lamento perquè no era la meva intenció, ni tampoc aquest el debat.
Em reconec certament alèrgic a veritats absolutes i revelades. La meva "creença" personal és l'ateïsme, convicció que, si em permets el joc de paraules, "predico" amb passió així que hi ha oportunitat.
Penso que totes les religions —no així els creients— són, avui, essencialment perjudicials per la societat, al marge del meu reconeixement que moltes persones han fet obres molt bones moguts per la fe. La meva tesi és que el balanç és enormement negatiu, i que les persones bones ho hauríen estat també sense necessitat de ser religioses, i s'hauríen mogut per conviccions ètiques fonamentades en la raó si aquesta hagués estat la seva formació. La meva idea és que la raó i la intel·ligència ben conduïdes, genuïnes, convergeixen cap al que entenem com la justícia i el bé, amb tots els matissos i dubtes per a fixar en tots els casos el sentit d'aquests termes. Quan apareixen nocions de veritats absolutes sense base raonada, en la meva opinió, són com escopetes carregades, possible fonament de fanatismes extrems i limitacions de la capacitat crítica de l'individu. En canvi, considero que el pensament crític, el raonament lliure, el dubte permanent, els processos llògics i no màgics, l'acceptació del que ignorem potser no ho podrem saber —només amb l'ateïsme no n'hi ha prou—, són la millor vacuna, el millor preventiu contra posicions fanàtiques. És la meva idea, certament.
Ara bé, redueixo aquestes conviccions a la meva esfera personal, i com a molt m'associaria amb altres persones que pensin com jo en una associació privada que mai no cercaria cap benefici de l'Estat, sinó només la legítma extensió d'aquestes idees a partir de la formulació d'arguments i la seva divulgació. No crec que l'Estat hagi de posar pals a les rodes al lliure desenvolupament de cap religió, i que els creients han de poder viure amb plenitud la seva fe, dins la seva moral, sempre que no es vulneri la llei. Ara bé, de la mateixa manera, vull que les conviccions religioses restin també en l'àmbit privat —no confondre amb el personal—, i que el poder polític sigui absolutament laïc, i no afavoreixi —ni perjudiqui— cap religió. És a dir, una plena separació entre l'estat i —ja no l'església— sinó totes les organitzacions religioses, que haurien de ser considerades, simplement, com qualsevol altra associació o corporació privada, amb la llibertat d'expressió i els altres drets absolutament reconeguts, però amb els mateixos deures —fiscals, per exemple— que tots i cap privilegi diferencial.
Sigui com sigui, aquest és un debat apassionant. Una discussió de les que fa goig de mantenir amb "oponents" que, com tu, escolten, argumenten i s'expressen amb respecte, hàbits que malauradament estan cedint el pas a monòlegs sincopats seguits de mútues imprecacions. Traslladat a un exemple, la diferència entre jugar una agradable partida d'escacs o, en canvi, iniciar un joc sense normes per a acabar fotent-se pel cap les peces, el tauler i la taula del dessota .
Segurament hi ha punts positius. De fet, crce recordar que en el darrer dels punts de la declaració de la Conferència Episcopal fa esment d'una sèrie de qüestions socials en la que tots podem coincidir.
No crec que jo pretengui imposar una societat on l'església sigui residual. I entenc que si tu ho has interpretat així és perquè m'he expressat malament, o perquè entre línies es flaira el meu anticlericalisme militant. Ho lamento perquè no era la meva intenció, ni tampoc aquest el debat.
Em reconec certament alèrgic a veritats absolutes i revelades. La meva "creença" personal és l'ateïsme, convicció que, si em permets el joc de paraules, "predico" amb passió així que hi ha oportunitat.
Penso que totes les religions —no així els creients— són, avui, essencialment perjudicials per la societat, al marge del meu reconeixement que moltes persones han fet obres molt bones moguts per la fe. La meva tesi és que el balanç és enormement negatiu, i que les persones bones ho hauríen estat també sense necessitat de ser religioses, i s'hauríen mogut per conviccions ètiques fonamentades en la raó si aquesta hagués estat la seva formació. La meva idea és que la raó i la intel·ligència ben conduïdes, genuïnes, convergeixen cap al que entenem com la justícia i el bé, amb tots els matissos i dubtes per a fixar en tots els casos el sentit d'aquests termes. Quan apareixen nocions de veritats absolutes sense base raonada, en la meva opinió, són com escopetes carregades, possible fonament de fanatismes extrems i limitacions de la capacitat crítica de l'individu. En canvi, considero que el pensament crític, el raonament lliure, el dubte permanent, els processos llògics i no màgics, l'acceptació del que ignorem potser no ho podrem saber —només amb l'ateïsme no n'hi ha prou—, són la millor vacuna, el millor preventiu contra posicions fanàtiques. És la meva idea, certament.
Ara bé, redueixo aquestes conviccions a la meva esfera personal, i com a molt m'associaria amb altres persones que pensin com jo en una associació privada que mai no cercaria cap benefici de l'Estat, sinó només la legítma extensió d'aquestes idees a partir de la formulació d'arguments i la seva divulgació. No crec que l'Estat hagi de posar pals a les rodes al lliure desenvolupament de cap religió, i que els creients han de poder viure amb plenitud la seva fe, dins la seva moral, sempre que no es vulneri la llei. Ara bé, de la mateixa manera, vull que les conviccions religioses restin també en l'àmbit privat —no confondre amb el personal—, i que el poder polític sigui absolutament laïc, i no afavoreixi —ni perjudiqui— cap religió. És a dir, una plena separació entre l'estat i —ja no l'església— sinó totes les organitzacions religioses, que haurien de ser considerades, simplement, com qualsevol altra associació o corporació privada, amb la llibertat d'expressió i els altres drets absolutament reconeguts, però amb els mateixos deures —fiscals, per exemple— que tots i cap privilegi diferencial.
Sigui com sigui, aquest és un debat apassionant. Una discussió de les que fa goig de mantenir amb "oponents" que, com tu, escolten, argumenten i s'expressen amb respecte, hàbits que malauradament estan cedint el pas a monòlegs sincopats seguits de mútues imprecacions. Traslladat a un exemple, la diferència entre jugar una agradable partida d'escacs o, en canvi, iniciar un joc sense normes per a acabar fotent-se pel cap les peces, el tauler i la taula del dessota .