Ja són les 5 de la tarda i desfaig el camí d'anada. Enfilo la llarga i recta carretera de Tàrrega cap el sud, però a mig camí m'aturo a Verdú, interessant població per la seva ceràmica i pel seu Museu de Joguets i Autòmates.
El museu (no de joguines, sinó de joguets, mot que m'imagino que deu ser propi del català occidental) correspon a la col·lecció que va reunir Manel Mayoral. Aquest senyor, pel que es veu, adquiria i guardava de tot: joguines antigues, petits vehicles, autòmates i objectes de tota mena (ampolles, cromos, cartells... ja us ho dic: tot), i va decidir que en pogués gaudir tota la societat exposant-ho permanentment. El museu és un exemple de bona restauració d'un edifici antic, d'excel·lent visualització d'una col·lecció de gran valor històric, cultural i econòmic, i d'encertada acció estratègica per situar Verdú al mapa.
No m'estendré en tot el que hi ha exposat (aneu-hi...), però em van cridar l'atenció quatre tramvies de joguina fets de fullola i datats dels anys 20, un capgròs que representa Jordi Pujol, un banderí del Nàstic del 1951 i un gegantí cartell de la festa major de Vilafranca del Penedès. I els autòmates, aquests ninots mecànics que, a l'era de la informàtica més avançada ens semblen artefactes obsolets, però també entranyables, almenys per als que de petits havíem pujat al Tibidabo. Entranyables i a vegades inquietants: alguna de les figures, amb la seva mirada freda i perduda, té un no-se-què de pel·lícula de terror.
S'acaba el recorregut pel museu i em topo amb un "llibre de visites" a on em faig una mica d'autobombo dient que parlaré d'aquest magnífic museu al meu bloc Les aigües turbulentes de Vilaweb... La inevitable botiga, a la sortida, serveix perquè hi adquireixi un trenet de corda i una ampolla de vi negre de Verdú.
Una ràpida passejada pel centre del poble, que en una tarda de juliol està quiet i caldós, clou la meva escapada a dues comarques que necessiten molt més que un dia per ser conegudes a fons. Em queden Agramunt, Guissona, Bellpuig, Guimerà... tot arribarà.
