emigdi |
esportiu |
dimecres, 16 de juliol de 2008 | 19:19h
L'etapa de Ronaldinho al Barça ha arribat a la seua fi. Ha estat un jugador extraordinari, out of this world, que ens va retornar la il·lusió a molts i a moltes barcelonistes. Hem gaudit de grans tardes de bon futbol amb la màgia dels seus peus. Ens va saber transmetre la seua personalitat damunt del terreny de joc a una colla d'afeccionats que necessitàvem un veritable revulsiu després d'uns anys increïblement negatius per a l'entitat. Hem vist com amb la camiseta blaugrana es convertia en el millor jugador del món, per a orgull de la família culé. La meua xiqueta, Rosa, que encara no entén de problemes, repeteix ara i adés: "No pot marxar, Ronaldinho". Evidentment, el futbol és molt complicat en haver-hi molts de diners pel mig i molts d'interessos mediàtics. Sóc ben conscient que molts i moltes barcelonistes ara estan molt enfadats amb ell pel seu baix rendiment de les seues dos darreres temporades i perquè els brasilenys acostumen a ser força egoistes i a deixar penjats els seus equips quan més els necessiten. Hi ha molta gent que se sent alleugerida amb la seua marxa, malauradament!!! Malgrat tot això, prefereixo quedar-me amb el record del primer Ronaldinho, aquell que va saber fer-nos feliços i sentir-nos orgullosos del nostre Barça. Amb les estrelles brasileres tot és molt difícil. No descobreixo les Amèriques si parlo dels casos de Romario (al meu entendre, el millor jugador que he vist jugar amb el Barça), Ronaldo (encara tenim en ment el gol al Compostela de 1997), o Rivaldo (i el gol al València del 1999!!!). Tots ells van haver de marxar per la porta del darrera després d'haver estat la causa de moltes d'excentricitats, però de tots ells ens queda igualment el record dels bons moments que ens varen permetre viure, gràcies al talent que porten als peus. Per a mi, Ronaldinho ha estat tot un ídol, un jugador que he admirat al camp i que m'ha estat veritablement simpàtic. Prefereixo no entrar en els problemes de darrera hora, que han estat grossos i que han impedit que el Barça continués pel bon camí. Va ser una magnífica aposta del president Jan Laporta, al qual han lapidat recentment ja que molesta als poders públics i mediàtics del país. Ara marxa al AC Milan, un dels grans del futbol europeu. He de dir que no m'és un equip excessivament simpàtic, ja que les meues simpaties pels equips italians les reservo per la Juventus o per la Sampdoria. No els tinc simpatia, però no a causa del desastre de la final d'Atenes de 1994, ja que anys abans havien infringit un fantàstic 5-0 a aquell equip de la messeta, el nom del qual no vull recordar. És a dir, al final dels anys 1980, la formació rossonera comptava amb un formidable equip, capitanejat per Van Basten i Gullit. El seu president històric, Berlusconi, no és un exemple ni de dirigent ni de polític, precisament. Ronaldinho, em quedo amb els bons moments dels teus anys a casa nostra!!! Muito obrigado per tot allò bo que ens has deixat aquests anys!!!
Em quedo amb els tres gols que va fer al real madrit, junt amb el comentari del mestre Puyal. Sens dubte, ens hem de quedar amb tot el bó que ens ha donat. Segur que la història el posarà al seu lloc.
un bon record seu. És el brasiler que més ens ha durat. Ja saps que jo sóc fan acèrrim de Romario, però a Ronaldinho, malgrat tot, li tinc una gran estima.
Vas arribar amb somriure de gat de set vides i neguit de terrats de gespa per conquerir, després de fer de mag i assassí en camp aliè et va aplaudir el Bernabeu en ple, la fantasia va ressuscitar sota el teu mestratge, i els nens reien perquè eres bo en el sentit de l'esplendor a l'herba i en el sentit de l'esplendor al cor. Ser el que millor juga al joc que més gent juga no deu ser fàcil, perquè tothom espera sempre, les mateixes meravelles, "gambetes", xuts a l'escaire, passades d'antologia sense mirar al receptor, sols et va faltar fer parlar la pilota.
Des d'aquesta veu que t'admira, sols puc dir que entenc els galls de les dos últimes temporades, a qui trau deus no se li accepten vuits i això el du als cincs o als molt deficient.
Les set vides gat de meravelles als peus, no has gastat, i pels què ens mirem més el futbol que la camiseta, sempre seràs aquell tipus que marcava diferències amb l'elegància del bon rotllo humà i el talent futbolístic uniformement accelerat i sempre, sempre, tendent a la màgia.
bastants més anys que els altres brasilers que esmentava. Ara ho utilitzaran tot per anar contra Laporta, ja que és el cap de turc que necessiten alguns poders fàctics del país. Jo prefereixo recordar el Ronaldinho de la il·lusió, que ens en va donar molta.
morigan |
divendres, 18 de juliol de 2008 | 17:49h
Si us toca el AC Milan en la Champions (encara us heu de classificar), a que no sabeu qui us farà un parell de golets...? Que n'es de cruel el destí... !!!
disfrutaràs, llavors. Nosaltres ja vàrem disfrutar quan n'hi va clavar tres al Madrit. I hem disfrutat molt amb ell, ha estat un goig tenir-lo. totes les estrelles s'acaben, i a ell li ha arribat el moment. Per a desgràcia teua, ha estat un jugador excel·lent durant molt de temps. Més que cap altre brasiler, que també ens han fet xalar molt. Tu xales amb la roja, jo amb el Barça. Afortunadament tothom pot triar. Salut des de Campredó
morigan |
divendres, 18 de juliol de 2008 | 23:39h
Doncs si que disfrutaria, si... però be, ja veurem que passa, que aquest mon del futbol dona moltes voltes... Suposo que quedaràs decebut, si et dic que no em suposa cap desgracia el bon jugador que ha estat Ronaldinho (sobre tot els dos últims anys...), encara que òbviament també t'he de dir que no soc seguidor del Barça. Pel que veig, els que sou molt, molt catalans, i a més a més sou del Barça, teniu una obsessió comuna : Madrid i el Madrid.
de bones festes. Acabo de tornar del pregó i l'he fet de memòria. M'ho he passat molt bé, passa que davant dels campredonencs estic més nerviós que en altres pobles. salut i bon estiu
Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
L'etapa de Ronaldinho al Barça ha arribat a la seua fi. Ha estat un jugador extraordinari, out of this world, que ens va retornar la il·lusió a molts i a moltes barcelonistes. Hem gaudit de grans tardes de bon futbol amb la màgia dels seus peus. Ens va saber transmetre la seua personalitat damunt del terreny de joc a una colla d'afeccionats que necessitàvem un veritable revulsiu després d'uns anys increïblement negatius per a l'entitat. Hem vist com amb la camiseta blaugrana es convertia en el millor jugador del món, per a orgull de la família culé. La meua xiqueta, Rosa, que encara no entén de problemes, repeteix ara i adés: "No pot marxar, Ronaldinho". Evidentment, el futbol és molt complicat en haver-hi molts de diners pel mig i molts d'interessos mediàtics. Sóc ben conscient que molts i moltes barcelonistes ara estan molt enfadats amb ell pel seu baix rendiment de les seues dos darreres temporades i perquè els brasilenys acostumen a ser força egoistes i a deixar penjats els seus equips quan més els necessiten. Hi ha molta gent que se sent alleugerida amb la seua marxa, malauradament!!! Malgrat tot això, prefereixo quedar-me amb el record del primer Ronaldinho, aquell que va saber fer-nos feliços i sentir-nos orgullosos del nostre Barça. Amb les estrelles brasileres tot és molt difícil. No descobreixo les Amèriques si parlo dels casos de Romario (al meu entendre, el millor jugador que he vist jugar amb el Barça), Ronaldo (encara tenim en ment el gol al Compostela de 1997), o Rivaldo (i el gol al València del 1999!!!). Tots ells van haver de marxar per la porta del darrera després d'haver estat la causa de moltes d'excentricitats, però de tots ells ens queda igualment el record dels bons moments que ens varen permetre viure, gràcies al talent que porten als peus.
Sens dubte, ens hem de quedar amb tot el bó que ens ha donat. Segur que la història el posarà al seu lloc.
Ronaldinho
Vas arribar amb somriure de gat de set vides
i neguit de terrats de gespa per conquerir,
després de fer de mag i assassí en camp aliè
et va aplaudir el Bernabeu en ple,
la fantasia va ressuscitar sota el teu mestratge,
i els nens reien perquè eres bo
en el sentit de l'esplendor a l'herba
i en el sentit de l'esplendor al cor.
Ser el que millor juga al joc que més gent juga
no deu ser fàcil, perquè tothom espera sempre,
les mateixes meravelles, "gambetes", xuts a l'escaire,
passades d'antologia sense mirar al receptor,
sols et va faltar fer parlar la pilota.
Des d'aquesta veu que t'admira,
sols puc dir que entenc els galls
de les dos últimes temporades,
a qui trau deus no se li accepten vuits
i això el du als cincs o als molt deficient.
Les set vides gat de meravelles als peus,
no has gastat, i pels què ens mirem
més el futbol que la camiseta,
sempre seràs aquell tipus que marcava diferències
amb l'elegància del bon rotllo humà
i el talent futbolístic uniformement accelerat
i sempre, sempre, tendent a la màgia.
Salut des de Campredó
Doncs si que disfrutaria, si... però be, ja veurem que passa, que aquest mon del futbol dona moltes voltes... Suposo que quedaràs decebut, si et dic que no em suposa cap desgracia el bon jugador que ha estat Ronaldinho (sobre tot els dos últims anys...), encara que òbviament també t'he de dir que no soc seguidor del Barça.
Pel que veig, els que sou molt, molt catalans, i a més a més sou del Barça, teniu una obsessió comuna : Madrid i el Madrid.
Que tal ha anat el pregó... estaves molt nerviós?
Que passeu bones festes !!!
salut i bon estiu