Copie i enganxe aquesta interessantíssima entrevista que va publicar la revista EL TEMPS en el seu número de l'1 de juliol passat. Portugal
“La nostra generació és la dels
‘cinccenteuristes’”
José
Soeiro (Porto, 1984) és el diputat més jove de Portugal. És llicenciat en
sociologia, tot i que abans de ser escollit per la llista del Bloc d’Esquerres
treballava de teleoperador. La seva denúncia implacable de les condicions de
vida dels joves l’ha convertit en portaveu del que a Portugal s’anomena la
generació ‘cinccenteurista’.
El Bloc d’Esquerres és un partit molt jove i votat per la gent jove.
Això és un risc, tenint en compte que els joves voten cada vegada menys?
—Bé, això no és ben bé cert, tot i el mite.
En realitat, l’índex de participació electoral dels joves no és gaire diferent
del de la resta de la societat. La variació en termes de participació no és
gaire significativa.
—Així, contradieu el president de
—Sí, però jo soc sociòleg i ell no. Amb
aquest discurs el president va demostrar que potser sí que els joves no saben
gaire d’història, però que ell no sap gens de política. La política no és només
votar!
—Però a vosaltres sí que us voten. A les darreres eleccions vau passar
de dos diputats a vuit i hi ha enquestes que ja us posen per sobre el Partit
Comunista. Què diferencia el Bloc del PCP que fa que mentre l’un pugi l’altre
baixi?
—Bé, més que baixar diguem que està estancat.
El PCP és un partit en molts aspectes molt endarrerit, que pensa moltes coses
dins d’un paradigma que cada vegada és més inexistent. Controla molt els
sindicats i hi té lligams molt forts, cosa que per una banda li assegura una
font de vots important, però per una altra fa que li costi sortir del discurs
merament sindical. I aquest és un discurs que en molts aspectes –educació,
salut– reflecteix tan sols una part del problema. En aquest país una tercera
part de la classe treballadora es troba en condicions molt precàries, sense
accés als drets laborals clàssics, com la baixa per malaltia o prestacions de
desocupació, i òbviament aquest és un sector que cada vegada queda més lluny
dels sindicats. Llavors el PCP té molta dificultat a donar veu a aquests sectors,
que se senten més representats pel Bloc, i no és pas per casualitat.
—Voleu dir que el PCP és el partit dels sindicalistes i el Bloc el dels
precaris?
—Nosaltres parlem molt de la precarietat
laboral, però també podem parlar de la precarietat en més aspectes de la vida,
com l’habitatge o l’educació. Cal veure-ho tot en conjunt, perquè la
precarietat de la vida és conseqüència de la precarietat laboral. Nosaltres
tractem de fer un discurs global dels problemes socials, no tan sols com a
treballadors d’un sector o d’un altre, sinó per oferir una alternativa que
inclogui tots els aspectes que comprenen aquestes qüestions. Precisament ara
ens trobem en una fase de formulació d’aquest programa. Perquè una cosa és
criticar allò que no t’agrada de l’actual sistema educatiu i donar tres o
quatre pinzellades del que tu voldries i l’altra és pensar un model educatiu
totalment diferent.
—Però, tan greu és la precarietat a Portugal?
—Un exemple és allò que s’anomena els falsos
rebuts verds. Quan a Portugal algú emet un rebut verd, en teoria és tractat com
una empresa, sense contracte laboral, ni dret de subsidi de desocupació, baixa
o vaga. En teoria, tampoc no ha de complir un horari ni resta subjecte a la
jerarquia de l’empresa. Doncs bé, a Portugal hi ha un milió de persones que
treballen mitjançant falsos rebuts verds, perquè en realitat són empleats que
han d’obeir un horari i una jerarquia. És un frau de llei immens tolerat per
l’estat, que de fet també utilitza el mateix mètode. Un milió de persones en un
país de deu milions d’habitants! I a això hi hem
d’afegir els treballadors temporals, els becaris, els intermitents de
l’espectacle... La majoria dels nous llocs de treball que es creen
són precaris. La nostra generació és la dels cinccenteuristes.
—Com ho fa el Bloc per connectar amb tota aquesta gent?
—Estem molt implicats en aquesta qüestió.
Moltes vegades els col·lectius de precaris que sorgeixen amb força a Portugal
són impulsats per militants nostres. Respectem molt l’autonomia dels moviments
socials i no hi tenim cap relació de control, sinó més aviat ens alimentem
mútuament. Aquests moviments representen una part d’allò que és el Bloc, i, al
revés, el Bloc els ha ajudat a donar-los visibilitat, portant la seva lluita al
parlament, fent preguntes al president, ajudant a articular un discurs sobre la
precarietat, o bé ficant-ho a l’agenda política. També hem proposat mesures
concretes per a combatre-la, com la integració dels contractats externs a
l’administració pública o la prohibició d’encadenar contractes pel mateix lloc
de treball. Alguna fins i tot s’ha aprovat, com la limitació dels contractes
parcials.
—Aleshores, el Bloc és el grup parlamentari dels precaris?
—No, nosaltres no podem ser un simple grup
parlamentari. El Bloc, com a organització, ha de ser un instrument de lluita
dels precaris i dels altres moviments socials. I això ho hem de fer amb totes
les dificultats que comporta, que són moltes: d’organització, de persones, de
recels entre els moviments i el partit... Però crec que val la pena i que fem
un camí molt important.
—Fins ara, com a partit petit de l’oposició, us era tot més fàcil. Però
si creixeu haureu d’assumir més responsabilitats. El Bloc pot entrar al govern?
—No. No crec que hi hagi d’entrar.
—No teniu por de perdre influència?
—És clar que no! Es pot influir molt des de
fora. Un dels exemples d’aquesta influència és precisament el nostre paper en
les denúncies dels precaris, que han forçat el govern a enfrontar-se a aquesta
situació que feia anys que existia i que mai fins ara no n’havien fet cas. Quan
ets dins el govern tens la il·lusió que influeixes i, en realitat, tens les
mans lligades.
—Però ni tan sols entraríeu al govern en canvi d’assegurar unes
polítiques més socials?
—Des d’un punt de vista parlamentari, fins i
tot en un escenari en què el Partit Socialista no tingui majoria absoluta, ens
hem de quedar fora del govern, perquè tenim diferències de fons amb ells. Són
projectes contradictoris. El PS gestiona un model de globalització capitalista
que nosaltres combatem, no aposta pels serveis públics ni per les garanties
laborals i ni tan sols és socialdemòcrata. Avui dia la defensa les conquestes
històriques de la socialdemocràcia –el dret a l’educació gratuïta, a la salut,
jubilació, prestació de desocupació...– entra en contradicció amb les
institucions que comanden el planeta i la defensa d’aquests aspectes ha quedat
sols a mans de l’esquerra anticapitalista. Per tant, des del punt de vista
merament parlamentari, hem d’aprovar totes les mesures que siguin positives.
Vam votar conjuntament amb els socialistes la despenalització del consum de
drogues toves o l’entrada dels crims de violència domèstica al codi penal. Hi
ha centenars de mesures que podem ajudar a aprovar, i ho farem, vinguin del PS
o d’on sigui. Però el que no podem fer és entrar en una coalició amb el Partit
Socialista, en què s’apliqui el programa del Partit Socialista i on nosaltres
no tinguem autonomia per lluitar pel nostre. Sols cal mirar què ha passat a
Itàlia amb Refundació Comunista: ha desaparegut del parlament! Això és una
prova que quan entres en un govern sense tenir-hi una relació de força que et
permeti d’aplicar el teu programa acabes fent el dels altres. I aquest paper,
que no l’esperin de nosaltres.
Joan Canela i Barrull
Una entrevista a la que se li pot treure molta molla...Gràcies
si em permets, et passo l'enllaç per accedir directament a l'entrevista:
http://www.eltemps.net/art2.php?sec_id=mon&num_id=146
salutacions