Poc a poc van passant les hores i els dies després del Congrés de Convergència.
Més d'un miler i mig de militants que hi van participar ja són cadascú a la seva feina, o potser buscant-ne una, o gaudint d'una merescuda jubilació. En el meu cas, ara mateix escric des del meu despatx de Brusel•les, entre diferents reunions on els ministres de França ens venen a explicar què pretenen fer durant la seva Presidència europea, i d'altres que preparen la gran cimera comercial de la setmana entrant a Ginebra. Tot plegat pot semblar ben llunyà del Congrés del primer partit de Catalunya. Però deixa de ser-ho si no s'oblida que aquest, com el de l'alcalde convergent del poble més petit, és un treball fet en representació i al servei d'una societat, de la seva gent, dels seus treballadors i empreses, i d'un projecte de país.
Per això jo, com tots els altres delegats al Congrés, tinc molt present el balanç d'aquests dies de debats. Un líder ple d'energies i amb l'autoritat renovada; alguns companyes i companys de molta vàlua personal escollits per assumir noves responsabilitats. Un discurs engrescador, que parla de la necessitat de treballar i servir al país i a la societat catalana des d'una gran posició de centralitat, i sent allò que abans en deiem el “pal de paller” i ara és la casa gran del catalanisme. També documents ben ambiciosos que tracten dels reptes més importants d'aquesta societat nostra i del món.
Però no tot pesa igual, en política. I entre aquestes págines una àmplia majoria de companyes i companys, han aprovat també algunes proclamacions que en qüestions ben essencials podrien portar aquest partit en una direcció ben diferent de la que tenia. Una direcció ben legítima, en realitat un cert concepte del país i de l'Estat que fins ara no és ni de lluny majoritària a la societat catalana, ni era la majoritària dins del catalanisme ni dins d'aquest mateix partit.
És per aixó que després d'aquest Congrés, si volem realment un projecte on treballem amb energia tots els catalanistes, o almenys tots aquells qui compartim casa des de fa molts anys, ens caldrà fer un esforç. Estic segur que ningú voldria que d'aquí un temps resultés que aquell any en que Convergència es proposava fer la casa més gran, quedés com l'any en que es van posar les bases ideològiques per a excloure a una part de la família. Seria una llàstima.
Tot i així, m'he divertit força amb la puerilitat de la "casa gran". Feia temps que no sentia un homenatge tan complet al pensament dèbil, i m'alegro que provingui dels vostres cervells: així sabem una mica més qui sou.
Entenc que davant de la caiguda lliure qualsevol prova el què sigui, fins i tot les cases grans. Imagino que un cop perdudes tantíssimes poltrones, tu també pateixis per la teva. Exquisidament ben pagada, no?
Si perds el teu seient a Brussel·les, però, jo me n'alegraré. Però el més bo del cas és que la resta no ho lamentarà mai: algú notarà que ja no seus al Parlament europeu? No. Tret de tu, que t'hauràs de tornar a guanyar les garrofes.
portarien aquest partit a una direcció ben diferent de la que tenia?
Benvolgut Ignasi:
No em coneixes però jo sí que et conec a tu.
De fet vam seure ben aprop el dia del debat "calent" a la ponència 1. Durant algun monent, just abans de dinar, vaig tenir la sensació que el debat, i la votació, se'ls escaparia de les mans als ponents i que a la tarda, Convergència es proclamaria per fi, un partit independentista, sense complexes.
Durant el dinar van passar coses.
La JNC va cedir i Víctor Tarradellas també. Això, junt amb la intervenció brillant, al meu entendre d'Artur Mas, va provocar que CDC no gosés, una vegada més, escriure en una ponència que no renunciem a tenir un Estat pròpi.
Però ningú de la direcció, ni tu tampoc, podeu obviar les esmenes que tants militants vam presentar en un mateix sentit. Els delegats vam demanar més valentia política perquè notem i percebem que és això el que molta gent espera de nosaltres, d'un partit com CDC.
A més, no creus Ignasi que lluny de portar aquest partit en una direcció ben diferent a la que tenia, l'independentisme creixent de molts de nosaltres no és sinó una conseqüència lògica del camí que sempe ha anat fent CDC?
Personalment, crec fermament que CDC, ho hagi dit o no, sempre ha treballat per assolir que Catalunya esdevingui una nació lliure i sobirana. Així ho vam escriure finalment en la ponència. Em pots dir benvolgut Ignasi si coneixes una manera d'esdevenir una nació lliure i sobirana, sense tenir Estat propi?
Salutacions cordials i molt bona feina a Brusel.les
mira't unes quantes de les xifres que apareixen en l'enllaç següent, http://www.cercleestudissobiranistes.cat/enten/xifres, i pensa de quina manera se'ns està fent la casa petita. Si Catalunya no aspira a ser un país amb els vulgars instruments de poder de què disposen tots els altres (els que comporta ser un estat dins la UE), és ben clar que el pendent va avall. De moment d'una manera més o menys dolça i suau, però que les crisis ens agafin confessats... És molt important que polítics de la teva vàlua canvieu el discurs i defenseu des de la normalitat i sense complexos la plena sobirania. Cal tenir en compte que això és molt més fàcil d'entendre que no pas reclamar a la ciutadania que se sumi a un eteri compromís de catalanitat. Hem arribat a un punt en què la l'eixamplament del sentiment de catalanitat serà més una conseqüència de tenir un poder polític real que no pas una causa. Per tot això, no ens falleu