Aquesta cèlebre pel·lícula de la Metro rememora el terratrèmol que el 1906 va devastar la ciutat de San Francisco. Un to bíblic recorre el film, perquè Barbary Coast, el districte més viciós i corromput de San Francisco, és equiparat a Sodoma i Gomorra, i per tant, és com si la mà de Déu sacsegés la ciutat per regenerar-la. Clark Gable, ateu irreductible durant tot el film, cau de genolls a terra després del terratrèmol i dóna gràcies a Déu per haver salvat Jeanette MacDonald. Molt convincent resulta Gable en aquesta transformació. Apareix també com a secundari Spencer Tracy, que per aquells temps solia fer de segon violí de Gable.Tracy fa de capellà que intenta temperar l’amoralitat del seu amic infantil. Jeanette MacDonald, cantant acabada d’arribar a San Francisco, s’acosta i s’allunya de Gable, atreta per la seva virilitat fora mida però esgarrifada per la seva ànima materialista. El terratrèmol arriba a l’hora i mitja de pel·lícula, dura deu minuts i és per treure’s el barret. Que s’apartin tots els invents digitals! Impressionant el ritme del muntatge i la força de les imatges, aquesta autenticitat única de la pedra que és pedra, de la pols que és pols i de l’aigua que és aigua. Destaca especialment una esquerda que s’obre al terra, de dos metres, amb Gable en el pla. Han passat 72 anys i encara impressiona. En fi, admirable pel·lícula, que 8TV va tenir el valor d’emetre diumenge passat a la tarda –i és en blanc i negre!
