Joan Alcaraz |
divendres, 18 de juliol de 2008 | 13:52h
Antoni Bassas ha fet avui el seu darrer Matí de Catalunya Ràdio. Després de catorze temporades en antena -tot i que l'espai sonava tan fresc-, alguna havia de ser l'última. El que em molesta -a mi i a tanta gent- no és el fet que se'n vagi, perquè ningú no és imprescindible i els programes, com les persones, poden tenir data de caducitat. El que cou és la manera com se'n va, les formes amb què alguns sembla que triomfen tot intentant arrencar crostes... quan una de les crostes més considerables que pateix Catalunya, probablement, no se l'arrencaran mai."Si la classe política del país no pot aguantar un programa com aquest, és que tenim una democràcia molt justeta", has dit avui en acomiadar-te definitivament com a conductor d'un espai líder d'audiència. Efectivament, Antoni. Perquè tu no has estat -ho certifico: t'escoltava cada matí a l'hora de la dutxa, l'afaitat i la preparació dels bocates de les meves filles- un demagog ni un predicador de la ràdio. Senzillament, intentaves fer, des de la llibertat i el coratge, un programa d'autor.
I a mi, que ja saben els que em segueixen en aquest bloc que em plau la cançó d'autor, això també m'agradava. Tu has distingit prou bé entre informació i opinió i, de tant en tant, donaves el teu punt de vista. Que podem compartir o no -jo sí, moltes vegades-, però que sempre hem d'agrair si es fa des del respecte a les persones, la crítica no sectària a partits i institucions i una aportació positiva a l'autoestima nacional i al progrés de la soferta Humanitat.
T'han posat unes condicions que ja sabien que no podries acceptar. Començar el programa a les 6 del matí, per exemple. I sembla que encara et sap més greu acabar a les 11, perquè els programes similars de la competència acaben al migdia... També van enviar -tant o més greu- el Toni Arbonès, amb la seva Anaconda, a la matinada, i ja vam veure com va acabar la cosa (aquí en vam parlar el passat 29 de febrer).
Però el problema no és només d'horari, sinó de concepció informativa. D'independència, al cap i a la fi, i ara no parlo de la del país, que probablement a tu -com a mi- no et faria cap nosa. La gent que mana a Catalunya Ràdio i a la Corporació demostren, darrerament, una certa vocació de kamikazes, i, tot i així, els desitjo sort i encert pel bé del país. I és que un líder d'audiència s'admet que se'n pugui anar, però no se'l fa fora -elles i ells diran que no és exactament així- tan fàcilment...
A la mateixa hora, aproximadament, que el Jiménez Losantos deia tantes animalades a la COPE, tu prenies el pols a un país europeu que intenta que no es perdi, dins el món, la seva identitat. Però el que fa més ràbia és que marxis no pas quan vulguis o quan la parròquia -difícil, això- hagués deixat de seguir-te, sinó uns quants mesos després que comencés a parlar-se d'allò de la crosta nacionalista...
Moltes gràcies, doncs, senyors Joan Ferran, Manel Mas, aparell pesecero en general. Gràcies per protegir-nos, amb demostrada eficàcia, de tanta contaminació ideològica. De tants Bassas amb orelles de llop i pell de xai...
En fi, Antoni, te'n vas per una porta veritablement gran. Ens has ofert el millor alè durant molt temps i, gràcies a tu, la gent del teu equip i col·laboradores i col·laboradors de gran vàlua, hem envellit més feliços.
La Neus Bonet, a partir del setembre, t'agafa el relleu. Per cert, que has quedat com el que ets, un senyor, entrevistant-la en aquest darrer dels teus Matins. Desitgem-li també sort, encert i llibertat informativa, perquè d'experiència a la ràdio no n'hi falta. I a tu no et dic adéu, sinó a reveure... des de la teva pròxima trinxera.
I a mi, que ja saben els que em segueixen en aquest bloc que em plau la cançó d'autor, això també m'agradava. Tu has distingit prou bé entre informació i opinió i, de tant en tant, donaves el teu punt de vista. Que podem compartir o no -jo sí, moltes vegades-, però que sempre hem d'agrair si es fa des del respecte a les persones, la crítica no sectària a partits i institucions i una aportació positiva a l'autoestima nacional i al progrés de la soferta Humanitat.
T'han posat unes condicions que ja sabien que no podries acceptar. Començar el programa a les 6 del matí, per exemple. I sembla que encara et sap més greu acabar a les 11, perquè els programes similars de la competència acaben al migdia... També van enviar -tant o més greu- el Toni Arbonès, amb la seva Anaconda, a la matinada, i ja vam veure com va acabar la cosa (aquí en vam parlar el passat 29 de febrer).
Però el problema no és només d'horari, sinó de concepció informativa. D'independència, al cap i a la fi, i ara no parlo de la del país, que probablement a tu -com a mi- no et faria cap nosa. La gent que mana a Catalunya Ràdio i a la Corporació demostren, darrerament, una certa vocació de kamikazes, i, tot i així, els desitjo sort i encert pel bé del país. I és que un líder d'audiència s'admet que se'n pugui anar, però no se'l fa fora -elles i ells diran que no és exactament així- tan fàcilment...
A la mateixa hora, aproximadament, que el Jiménez Losantos deia tantes animalades a la COPE, tu prenies el pols a un país europeu que intenta que no es perdi, dins el món, la seva identitat. Però el que fa més ràbia és que marxis no pas quan vulguis o quan la parròquia -difícil, això- hagués deixat de seguir-te, sinó uns quants mesos després que comencés a parlar-se d'allò de la crosta nacionalista...
Moltes gràcies, doncs, senyors Joan Ferran, Manel Mas, aparell pesecero en general. Gràcies per protegir-nos, amb demostrada eficàcia, de tanta contaminació ideològica. De tants Bassas amb orelles de llop i pell de xai...
En fi, Antoni, te'n vas per una porta veritablement gran. Ens has ofert el millor alè durant molt temps i, gràcies a tu, la gent del teu equip i col·laboradores i col·laboradors de gran vàlua, hem envellit més feliços.
La Neus Bonet, a partir del setembre, t'agafa el relleu. Per cert, que has quedat com el que ets, un senyor, entrevistant-la en aquest darrer dels teus Matins. Desitgem-li també sort, encert i llibertat informativa, perquè d'experiència a la ràdio no n'hi falta. I a tu no et dic adéu, sinó a reveure... des de la teva pròxima trinxera.
Són tants els matins que la seva veu ens convidava a treure'ns la son de les orelles, mentre ens preparavem per anar a treballar, i començavem el dia informats i motivats per entendre i saber el què passa al nostre entorn o més lluny... el que ens explicava des de Marraquéix, de Frankfurt... La seva manera de copsar la realitat, la veracitat de la informació, la forma incisiva i insistent d'aconseguir que cada entrevistat s'expliqués fins a fer-nos comprensible temes d'economia, de política, d'actualitat... fins al límit gairebé del compromís.
Et trobarem molt a faltar Antoni, però com diu l'amic Joan, no és un "adéu" sinó un "a reveure, fins aviat" perquè, facis el que facis i on ho facis, que no ho sé, de segur que ho faràs molt bé (com en aquell llunyà concurs d'"El Joc del segle" de TV3 que vaig seguir ben d'aprop) i com totes les altres facetes de la teva carrera. Ets un bon professional i un bon comunicador (i m'atreviria a afegir que també una bona persona...) i no deixarem d'escoltar-te ni de participar en el teu proper programa o repte professional. Fins sempre!
Passat vacances, podem parlar d'aquest i de molts altres temes. Un petó.