Ja ho diuen els Sidonie, i jo no els duré la contrària. Això és una oda a la vulgaritat, a la normalitat, al xandall i als diumenges què decideixes passar guarnint un pijama de ratlles. Un post políticament incorrecte on, com a cirereta del pastís, diré delícies del trio barceloní (sí, sí, encara parlo de Sidonie -i a més, faig rimes!-).
[No tinc per aquí el discu, per tan, haureu de conformar-vos amb el video que algun fervent seguidor ha enregistrat via mòbil en un concert, després s'ha descarregat i finalment ha penjat al 'oh, gran mestre youtube' (qui ho hauria de dir fa 10 anys que acabaríem així)]
[I queda pendent xerrar del gran concert d'ahir de Gray, Macy Gray]
[No tinc per aquí el discu, per tan, haureu de conformar-vos amb el video que algun fervent seguidor ha enregistrat via mòbil en un concert, després s'ha descarregat i finalment ha penjat al 'oh, gran mestre youtube' (qui ho hauria de dir fa 10 anys que acabaríem així)]
[I queda pendent xerrar del gran concert d'ahir de Gray, Macy Gray]
M'agraden les cançons d'aquests senyors. També m'agrada el seu directe. I la seva aparent xuleria també mola: sí, cadascú ha de jugar el seu rol, i si el públic et segueix el rollo, significa que el teu rol funciona. Vaja, que l'audiència ha demostrat, que Sidonie funciona.
A més, de tan en tan se'ls escapa això de que només és un rol, i ens trobem el senyor Marc Ros cantant que "és estupendo ser vulgar", gran frase –i millor filosofia de vida–. Perquè la vulgaritat sovint és felicitat, i ser normal –què cony entenem per normal?– és encara millor.
La cançó del seu darrer disc –Costa azul (Sony/BMG, 2007)– que sempre espero en els seus concerts és "Giraluna": no només perquè es disfressin (es posen corones i capes, però per molt que ho intentin mai superaran les espases dels Love of Lesbian), sinó perquè parla d'un gira-sol poc vulgar, que dormia de dia fugint del sol, i s'alçava durant la nit davant la Lluna, tot i les amenasses d'algú més poderós... Més històries... a la música!
A més, de tan en tan se'ls escapa això de que només és un rol, i ens trobem el senyor Marc Ros cantant que "és estupendo ser vulgar", gran frase –i millor filosofia de vida–. Perquè la vulgaritat sovint és felicitat, i ser normal –què cony entenem per normal?– és encara millor.
La cançó del seu darrer disc –Costa azul (Sony/BMG, 2007)– que sempre espero en els seus concerts és "Giraluna": no només perquè es disfressin (es posen corones i capes, però per molt que ho intentin mai superaran les espases dels Love of Lesbian), sinó perquè parla d'un gira-sol poc vulgar, que dormia de dia fugint del sol, i s'alçava durant la nit davant la Lluna, tot i les amenasses d'algú més poderós... Més històries... a la música!
