per Esteve Mestre i Roigé
Fa un mes que es va presentar a Madrid, el Manifiesto por la lengua común. Dèiem tenir la pell de “cocodrulu”, perquè gairebé no ens hem immutat.
Sembla que a Madrid, inicialment la cosa es va moure força, tot el PP nazional s’ hi va apuntar, Telemadrid i vés per on, també Tele5. Una cadena que ja no he tornat, ni tornaré, a mirar mai més...
Des del centre, periòdicament, al llarg dels darrers segles han atacat les llengües perifèriques. Si tirem de les hemeroteques podem trobar-hi grans quantitats d’ exemples. Davant tinc un pamflet publicat el 1919...només en transcric un parell de ratlles:
“El español conviene a Catalunya, y lo tendran que emplear, quieranlo o no. ¡Bonita Babel seria nuestra nación hablandose en ella el gallego, el catalan, el valenciano, el mallorquin, el vascuence..!”. I posàvem com a exemple que l’ espanyol era la llengua oficial en 20 nacions i parlada per 70 milions de persones...
Res de nou sota la capa de la terra. Aquests són els descendents dels vencedors de l’ 11 de setembre de 1714 i dels qui un 21 d’ octubre de 1714, ordenaren a un botxí que cremés els Furs Catalans públicament. Vivint des d’ aleshores amb la bota damunt del coll, han capgirat la nostra nació, com un mitjó, però malgrat les oportunitats que han tingut, no ens han pogut arrencar un dels nostres béns més preuats: la nostra llengua.
L’ any 1975, després d’ un llarg genocidi cultural i de l’ arribada de centenars de milers d’ emigrants, que no van tenir cap oportunitat d’ aprendre la nostra llengua, la situació del català era gairebé irreversible, ja que es trobava en estat terminal. Han passat unes dècades i el català continua a la UCI, però ens refem, poc a poc. Estem buscant i trobant espais per la nostra llengua Som milers els qui escrivim a internet. Som desenes de milers els qui llegim un medi –amb els seus blogs- com és VilaWeb. I ens sentim tant forts, que fora de les respostes convencionals, però, necessàries, no hem fet, ni fem cas d’ un Manifiesto que proclamaren –uns quants eixelebrats, cal dir-ho, també- en una capital molt llunyana...Aquest cop no l’ han encertat, han fet aigua...
Llarga vida a la llengua catalana!!!
Fa un mes que es va presentar a Madrid, el Manifiesto por la lengua común. Dèiem tenir la pell de “cocodrulu”, perquè gairebé no ens hem immutat.
Sembla que a Madrid, inicialment la cosa es va moure força, tot el PP nazional s’ hi va apuntar, Telemadrid i vés per on, també Tele5. Una cadena que ja no he tornat, ni tornaré, a mirar mai més...
Des del centre, periòdicament, al llarg dels darrers segles han atacat les llengües perifèriques. Si tirem de les hemeroteques podem trobar-hi grans quantitats d’ exemples. Davant tinc un pamflet publicat el 1919...només en transcric un parell de ratlles:
“El español conviene a Catalunya, y lo tendran que emplear, quieranlo o no. ¡Bonita Babel seria nuestra nación hablandose en ella el gallego, el catalan, el valenciano, el mallorquin, el vascuence..!”. I posàvem com a exemple que l’ espanyol era la llengua oficial en 20 nacions i parlada per 70 milions de persones...
Res de nou sota la capa de la terra. Aquests són els descendents dels vencedors de l’ 11 de setembre de 1714 i dels qui un 21 d’ octubre de 1714, ordenaren a un botxí que cremés els Furs Catalans públicament. Vivint des d’ aleshores amb la bota damunt del coll, han capgirat la nostra nació, com un mitjó, però malgrat les oportunitats que han tingut, no ens han pogut arrencar un dels nostres béns més preuats: la nostra llengua.
L’ any 1975, després d’ un llarg genocidi cultural i de l’ arribada de centenars de milers d’ emigrants, que no van tenir cap oportunitat d’ aprendre la nostra llengua, la situació del català era gairebé irreversible, ja que es trobava en estat terminal. Han passat unes dècades i el català continua a la UCI, però ens refem, poc a poc. Estem buscant i trobant espais per la nostra llengua Som milers els qui escrivim a internet. Som desenes de milers els qui llegim un medi –amb els seus blogs- com és VilaWeb. I ens sentim tant forts, que fora de les respostes convencionals, però, necessàries, no hem fet, ni fem cas d’ un Manifiesto que proclamaren –uns quants eixelebrats, cal dir-ho, també- en una capital molt llunyana...Aquest cop no l’ han encertat, han fet aigua...
Llarga vida a la llengua catalana!!!
