No vàrem poder resistir la temptació de veure com anava això de remar a un cap de cantó, dempeus, amb l'aparença de desequilibrar la barca, però realment fent circular aquell peix negre i esvelt, amb la destresa d'un amfibi amb un rem sol.
Segons ens van dir, les gòndoles són una embarcació pensada per a navegar suaument pels canals, com animals tranquils, per passar pels canalettos estrets i els ponts petits, i alhora una obra d'art, úniques al món.
Així que érem sis i vam llogar una gòndola que es va endinsar pels canals, voltant voltant i retornant a la Giudecca i a la Plaça. Una hora distesa passant sota els ponts i veient els colors tintats i destintats de cases i palaus, els reflexes de l'aigua tan reals com les cases mateixes, aquella sentor de salnitre i de fusta banyada, aquells miratges. El gondoler anava explicant el què veiem des de la gòndola, repetint el seu traç sobre l'aigua mil vegades. No necessitava explicació, però la seva veu afegia una remor hipnòtica al passeig.
A mi em va venir bé, doncs vaig sortir trasbalsada del Palau Ducal. Ja veureu per què...
L'arquitectura externa, de marbre blanc, gris i rosat, la tirallonga d'arcs falaguers ogivals, com un brodat, les històries dels capitells, l'escala d'or, les sales lluminoses, les pintures : Tintoretto, Veronese, Tiziano i els genials "stregozzi" d'en Bosch, tot feia pensar en un matí distès i culte, relaxat. No va ser pas aquesta bellesa, doncs, el què me va trasbalsar, sinó el pas pel Pont dels Suspirs, que unia la Sala dels Magistrats, on es celebraven els judicis, amb la Presó Nova, la consternació que hi passejava, i especialment la presó antiga, els baixos fons del Palau, un espai llòbrec.
Un "a-dalt-i-a-baix" genuí, brutalment contrastat: el luxe, la cultura , la llei i la bellesa de les vistes, a dalt, l'amplitud dels espais i la remor de l'aigua. La foscor, l'olor de mort i solitud, les manilles, les pedres nues, disfressades de por, tacades de sang, a baix. L'insomni. El llit de pedra. La impunitat de la denúncia anònima - que varem veure a dalt: una boca que acceptava denúncies, com si res, l'esglai de pensar l'ús que se'n deuria fer - El patiment i la injustícia
Desitjava sortir, però no podia , doncs calia fer el camí i el vaig fer. Tota l'angoixa acumulada a la pressó subterrànea em va caure a sobre i era mala d'aguantar... No suporto la gent que et xiuxiueja malifetes dels altres a cau d'orella i a la seva esquena... es pot fer tant de mal...
És per això que després em va venir la pau a la gòndola, el descans. Deia en Goethe referint-se al gran canal: "Cap carrer del món pot superar el gran canalque hi serpenteja". És una visió espectacular.
El gondoler ens va contar la costum de cantar als aiguamolls. Pareix ésser que les dones esperaven a la riba els seus homes pescadors i cantaven per a ells fins que ells les responien, i això era senyal que es trobaven a prop.
Vàrem prendre un cafè al Gran Caffé Chioggia, on sonava un piano de cua, un clarinet i un contrabaix amb displicent harmonia.
Un petit detall de les góndoles: Son mes llargues d'un costat que de l'altre, aixó fa que siguin guerxes, i que la força lateral ,de l'únic rem ,no la faci derivar a la banda contraria. Jo també, hi vull tornar!!! Petonets
m'ha semblat que jo també anava a la gòndola. I fins i tot m'ha arribat la sentor i la remor de l'aigua, i l'angoixa acumulada a la pressó, i la magnificència de l'arquitectitura... Bé, jo baixò aquí.
Tu podries ser un d'aquells homes renaixentistes que bufava el vidre talment pols d'estels i en treia bolles i làmpadas per a esbrinar-hi somnis i filtrar la llum. Gràcies per la companyia... em va semblar que hi eres entre els artesans del vidre...
És el temps que vaig ser a Venècia fa uns anys. Arribar, visita a peu sortint de la Piazza de Sant Marcus, entrar de visita 'professional' a dos hotels, dinar en un restaurant de la Piazza i abans de tornar a Abbano Terme ( prop de Padova ) un passeig, de nit, per els canals en una barca, no gòndola, però el temps suficient per dirigir la meva mirada transgressora per les escletxes dels finestrals de les cases i els palaus on es podia entreveure escenes familiars, i de vegades íntimes. Va ser una visita llampec, però intensa.
Avui amb el teu apunt he passejat més tranquil.lament per els canals amb una gòndola i un gondoler ben guapo, per cert ....
Benvinguda, estimada. Potser l'any que ve podem anar-hi plegats...qui ho sap? Aquests viatges que es preparen amb cura i es desitgen tenen un ressò ample i llarg en el temps i les vivències. Hi ha llocs admirables pel món.
Son mes llargues d'un costat que de l'altre, aixó fa que siguin guerxes, i que la força lateral ,de l'únic rem ,no la faci derivar a la banda contraria.
Jo també, hi vull tornar!!!
Petonets
m'ha semblat que jo també anava a la gòndola. I fins i tot m'ha arribat la sentor i la remor de l'aigua, i l'angoixa acumulada a la pressó, i la magnificència de l'arquitectitura...
Bé, jo baixò aquí.
Tu podries ser un d'aquells homes renaixentistes que bufava el vidre talment pols d'estels i en treia bolles i làmpadas per a esbrinar-hi somnis i filtrar la llum. Gràcies per la companyia... em va semblar que hi eres entre els artesans del vidre...
Avui amb el teu apunt he passejat més tranquil.lament per els canals amb una gòndola i un gondoler ben guapo, per cert ....
un bes.
Benvinguda, estimada. Potser l'any que ve podem anar-hi plegats...qui ho sap? Aquests viatges que es preparen amb cura i es desitgen tenen un ressò ample i llarg en el temps i les vivències. Hi ha llocs admirables pel món.